Aspectes geogràfics i econòmics

Situació i delimitació

El territori dels Països Catalans s’estén al llarg d’uns 5 graus de la latitud septentrional (en direcció nord-sud, des dels 42°50' fins als 37°50') i ocupa la major part de la façana oriental de la Península Ibèrica: 1.007 km de línia costanera, als quals cal afegir-hi els 929 km de perímetre de les Illes Balears.

         Si Àfrica limita pel sud la Mar Mediterrània, es podria dir que els Països Catalans –amb les Balears d’avançada– la limiten per l’oest.El sector marítim comprès entre Barcelona, Mallorca i València es pot anomenar amb tota evidència Mar Catalana.

        La dimensió oest-est fa uns 6 graus de longitud (des dels 1°30’W fins als 4°30’E); el meridià 0, de Greenwich, passa per la ciutat de Castelló de la Plana.També la ciutat de l’Alguer, a la costa occidental de Sardenya, pertany encara al domini lingüístic català. A 350 km de distància de Menorca, és molt apartada dels Països Catalans pròpiament dits, però en certa manera subratlla la «catalanitat» de la Mediterrània occidental.

         Els Països Catalans ocupen una superfície d’uns 70.000 km², tants gairebé com Bèlgica i Holanda plegades, i són doncs també més grans que Dinamarca o Suïssa, tan grans com la república d’Irlanda i no gaire més petits que Àustria, Portugal o Hongria. El nombre d’habitants és d’uns 13 milions, superior al d’aquests 28 estats d’Europa: Hongria (10,6), Sèrbia i Montenegro (10,4), Portugal (10,4), Txèquia (10,4), Bielorússia (10,3), Grècia (10,1), Bèlgica (10), Bulgària (8,8), Suècia (8,6), Àustria (7,7), Suïssa (6,7), Eslovàquia (5,3), Dinamarca (5,1), Finlàndia (5), Croàcia (4,7), Bòsnia i Hercegovina (4,5), Moldàvia (4,4), Noruega (4,2), Lituània (3,7), Irlanda (3,5), Albània (3,3), Letònia (2,7), Macedònia (2,1), Eslovènia (2), Estònia (1,6), Luxemburg, Malta i Islàndia, que no arriben al milió, i encara deixant a banda els miniestats.

           El territori dels Països Catalans es reparteix entre tres estats: Espanya, amb el 93,4%, França, amb el 6%, i Andorra, amb el 0,6% restant.La part septentrional que pertany a França –entre les Corberes i l’Albera– és anomenadaCatalunya del Nord: la part mitjana –fins al riu Ebre–, Catalunya Central o, més sovint, Principat de Catalunya (tot i que, a dreta llei, aquesta designació històrica hauria d’incloure també les comarques de Catalunya del Nord); la part meridional, País Valencià (nom en pugna amb l’historicista de Regne de València i l’oficial de Comunitat Valenciana).I, és clar, el conjunt es completa, mar enllà, amb les Illes Balears (o simplement, per antonomàsia, les Illes) i, al bell mig dels Pirineus, Andorra.

El terme de Països Catalans, encunyat el 1886, s’ha anat divulgant des dels anys 50, i especialment des dels 70, per a designar amb un sol nom totes aquestes terres unides per la llengua, la història i la cultura. Té l’avantatge d’afegir la connotació de pluralitat a la d’unitat. Val a dir, però, que alguns sectors (fins i tot valencians) prefereixen el terme de Catalunya a seques que els sembla una eina més clara contra la dispersió.

        En una ullada superficial a un mapa corrent d’Europa, la Península Ibèrica sembla un territori homogeni envoltat de mar i barrat pels Pirineus.Però aquesta ullada és literalment «superficial», perquè els mapes corrents només tenen dues dimensions, de manera que ni els que acoloreixen les altituds són capaços de donar una imatge objectiva de la realitat geogràfica. Qualsevol mapa en relleu, com que hi ressalten les barreres muntanyoses, mostra ja en canvi al primer cop d’ull que ni parlar-ne, d’una «unitat natural» peninsular.

Resulta interessant de comprovar com aquestes condicions geogràfiques es reflecteixen en la història lingüística de la Península Ibèrica. En desintegrar-se l’Imperi Romà que –tret d’Euskadi– l’havia uniformada més o menys tota, a partir de diferents dialectes del llatí vulgar s’hi desenvoluparen el galaico-portuguès en la regió muntanyosa nord-occidental i la costa atlàntica, el lleonès i el castellà en l’altiplà central, l’aragonès en els Pirineus centrals i el català en els Pirineus orientals i la costa mediterrània. El desenvolupament de diverses llengües posa de manifest on hi ha els veritables espais naturals d’interrelació, dins els quals els éssers humans –en absència de distorsions centralistes o colonialistes– tenen tirada a organitzar-se en societats, cultures i nacions diferenciades.

A la part catalana de la Península Ibèrica –com també a la galaico-portuguesa–, les vies de comunicació més facils eren el cabotatge i els camins paral•lels a la costa, a més de les valls que des de la marina donen accés a l’interior. En canvi, els contactes humans i els intercanvis mercantils amb l’altiplà castellà eren molt menys freqüents, perquè costava de travessar els passos de les serralades Ibèrica i Bètica o extensos terrenys mancats d’aigua. Els Països Catalans, en els segles decisius de la formació de les llengües modernes, vivien literalment d’esquena a la Meseta espanyola.

         Tot i les modernes possibilitats de comunicació, la situació geogràfica (i encara més decisivament: la situació mental) no ha pas canviat. A La Catalogne dans l’Espagne moderne –la famosa obra de recerca de l’historiador Pierre Vilar de la universitat de la Sorbonne a París, traduïda al català amb el títol Catalunya dins l’Espanya moderna–, hi llegim: «la Catalunya actual és tallada … d’Espanya per muntanyes i estepes quasi desèrtiques…»

         En definitiva, si es vol parlar d’unitat natural, pel que respecta a la Península Ibèrica, s’ha de fer, no pas en singular, sinó en plural: la Península Ibèrica es compon de diverses unitats d’aquesta mena, una de les quals la integren les terres de la costa mediterrània on es parla català, juntament amb les Balears. Aquesta unitat que en molts aspectes és encara una unitat natural –i que aspira a consolidar-se com a unitat nacional– marca l’àmbit de la nostra guia.

El relleu

         Des del punt de visita fisiogràfic, les principals àrees dels Països Catalans són 1) els Pirineus (gairebé tots els orientals i bona part dels centrals: 250 km dels 435 km de longitud total de la serralada), amb els Pre-pirineus a banda i banda (sobretot al sud, però també al nord el vessant meridional de les Corberes); 2) el Sistema Mediterrani Català, constituït per tres elements: la Serralada Litoral Catalana (del massís de Begur i les Gavarres a Garraf), rere seu la Depressió Pre-litoral Catalana (el seguit de terres enfonsades per on passa l’autopista des de Girona fins a Tarragona) i, tancant-la per la banda de ponent, la Serralada Pre-litoral Catalana, que s’estén cap al sud fins a Castelló de la Plana; 3) entroncant amb aquesta última cadena als Ports de Beseit, el continu muntanyós format pel Sistema Ibèric Valencià i, dellà el Xúquer, el Sistema Bètic Valencià, que des del cap de la Nau es prolonga per alts fons marins fins a les serres d’Eivissa, Mallorca i Menorca; 4) les planes costeres, des del Rosselló fins al Baix Segura, passant pel delta de l’Ebre i el golf de València, on s’arqueja de Castelló a Oliva la més gran de totes les costeres, la Depressió Valenciana; 5) la Depressió Central Catalana, o sigui les comarques interiors del Principat que, a l’oest de la Serralada Pre-litoral, formen part de la Depressió de l’Ebre; 6) les Illes Balears.

Costes braves i costes baixes

Al corredor mediterrani peninsular dels Països Catalans, se succeeixen els trossos de costa altament turístics que reben una denominació diguemne de marca:

         Platges del Rosselló és el nom unitari per a les àmplies esteses de sorra vora mar i albuferes amb què comencen al nord les costes catalanes. Entre els estanys de Salses i de Sant Nazari, hi ha les platges de Torrelles, Santa Maria i Canet; més avall, la de Sant Cebrià.

         La Costa Vermella va des del sud d’Argelers fins a Cervera de la Marenda –amb Cotlliure, Portvendres i Banyuls entremig– i deu el nom al color rogenc de les penyes de l’Albera, la serra més oriental dels Pirineus que es precipiten allí abruptament a la mar i hi dibuixen tot de caps, badies i calanques.

         La Costa Brava es diu així pels espadats ocres de fins a 100 metres que destaquen de la mar intensament blava, coronats pel verd fosc dels pins, i en què es retallen un reguitzell de cales i platges color de sòl. Aquesta pintoresca descripció és vàlida només per al sector meridional Begur-Blanes, la Costa Brava «clàssica», però fa ja dècades que el nom s’aplica amb molta més amplitud: ara inclou també, cap al nord, les platges llargues i planes, no gens «braves», de Pals i el golf de Roses –a banda i banda del massís de Montgrí amb les Illes Medes–, l’aspra i escarpada península del cap de Creus i, fins i tot, de Llançà a Portbou, el tros de litoral empordanès afaiçonat per la serra de l’Albera que, per tant, pertocaria més aviat a la Costa Vermella.

        Costa del Maresme, un nom conforme al fet comarcal, sembla haver-se ja imposat avui dia per a la marina sorrenca que forma pràcticament una sola platja ininterrompuda entre les desembocadures de la Tordera i el Besòs, guanyant la batalla al de Costa Daurada, en què es pretenia de subsumir-la.

         La Costa Daurada, amb platges de sorra fina color d’or tan espaioses com les de Coma-ruga i Salou, té així i tot un àmbit encara incert: pel sud acaba al paisatge deltaic de la desembocadura de l’Ebre, però pel nord alguns la fan començar al Barcelonès i d’altres es decanten per englobar el litoral d’aquesta comarca, el Baix Llobregat –amb Castelldefels– i el massís de Garraf –amb Sitges– en la denominació més específica de Costa de Barcelona-Garraf.

         La Costa dels Tarongers comprèn tot el golf de València, fins al cap de la Nau. El dilatat areny només és trencat en tres punts per blocs rocallosos: al sud de Peníscola per la serra d’Irta, al cap d’Orpesa per la serralada del Desert de les Palmes i al cap de Cullera per la muntanya de l’Or. Prop d’Orpesa i Castelló de la Plana, el minúscul arxipèlag volcànic dels Columbrets té cràters de fins a 1 km de diàmetre sobre i sota l’aigua. L’albufera de València, entre aquesta ciutat i Cullera, ofereix com a platja la barra arenosa que la separa de la mar.

         La Costa Blanca, originàriament, era tan sols l’accidentada marina compresa entre el cap de la Nau i Alacant –amb Benidorm–, però des dels anys 60 aquest rètol s’ha estès fins més enllà del límit sud dels Països Catalans. A l’altura d’Elx, davant Santa Pola, hi ha l’Illa Plana o de Tabarca, habitada.

        A les Balears, la denominació de marca és el nom de cada illa:

         Formentera, amb s’Espalmador, s’Espardell i altres illes més petites: grans platges tant a la part nord com a la part sud.

         Eivissa, amb Tagomago, es Vedrà, sa Conillera i altres illes més petites: cales al nord, platges més grans al sud.

         Mallorca, amb el grup de Cabrera al sud, sa Dragonera a l’oest i altres illes més petites: una costa nord-occidental abrupta i desproveïda gairebé de platges, anomenada també Costa Brava; immenses platges a les badies septentrionals (Alcúdia, Pollença) i meridionals (s’Arenal, es Trenc, colònia de Sant Jordi); nombroses cales a tota la costa oriental.

         Menorca, amb les illes de l’Aire, d’en Colom i altres illetes: moltes cales i algunes platges grans a la part sud; cales més profundes en una costa més brava a la part nord.

         En fi, sempre a la Mediterrània, però fora ja de l’àmbit estricte dels Països Catalans, no ens descuidéssim pas tanmateix de l’Alguer, la ciutat catalanoparlant de l’illa de Sardenya. De totes les costes braves i baixes que pertanyen al seu terme, volem destacar ací les grans platges sorrenques de la badia de l’Alguer: Sant Joan, el Lido i, especialment, les Bombardes.

Rius i estanys

En els viatges al llarg de la costa mediterrània catalana, hom travessa molts rius que desemboquen a la mar després d’haver recorregut uns trajectes relativament curts des de les muntanyes properes. És el cas, per exemple, al nord, de la Tet, el Tec i el Fluvià. Són ja excepcionals el Ter i el Llobregat –que baixen també dels Pirineus, però que s’entretenen més solcant el rerepaís– i, sobretot, al sud, els tres rius valencians Túria, Xúquer i Segura, que van a parar a la Mediterrània des de muntanyes força llunyanes, situades fora del país. La gran excepció és, però, el Segre, que drena el vessant sud dels Pirineus centrals –amb el seu afluent Cinca, també mig Aragó– i, a través de la Depressió Central Catalana, porta l’aigua a l’Ebre.

El Segre neix a l’Alta Cerdanya i, amb 265 km de curs independent, és el riu més llarg dins el territori dels Països Catalans. Això sense comptar els 160 km de recorregut comú amb l’Ebre: gairebé un terç del cabal de l’Ebre procedeix en aquest tram del Segre, que al seu torn s’aprofita de la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el ja esmentat Cinca, els tres principals afluents.

         Als Pirineus catalans hi ha més de 400 estanys, tots ells d’un notable atractiu paisatgístic. De llacunes litorals, més grans, en tenim al nord –a Salses i a Canet de Rosselló– i al sud –l’albufera de València–; n’hi ha també de petites, per exemple a Mallorca l’albufera d’Alcúdia. Entre els llacs interiors, és relativament extens l’estany de Banyoles, però els que ocupen més superfície són els pantans, el centenar de llacs artificials que amoroseixen terra endins tot de paisatges amb la màgia de l’aigua calma.

         Molts d’aquests indrets fluvials i lacustres són bones alternatives a les platges marines, si més no per als amants de la varietat i l’aigua fresca.

Muntanyes

El paisatge muntanyenc dels Països Catalans ens mostra una varietat i un atractiu que pot competir ben bé amb els atots paisatgístics de les costes. Començant amb els cims més alts cal no oblidar que, encara que la Pica d’Estats (3.143 m) es considera el pic més alt de Catalunya el territori lingüístic català, inclou la Franja de Ponent aragonesa i arriba, per la banda oest fins al Pic d’Aneto (3.404 m) que és, doncs, el pic més alt dels Països Catalans. Una altra ascensió clàssica és la del Canigó (2.785 m). També són molt populars les muntanyes al voltant de Núria amb el Puigmal (2.913 m) i les travessies a Vallter i a la Catalunya del Nord. Però tots els Pirineus, des de la serra de l’Albera  fins a la Cerdanya, Andorra, el Pallars i la Vall d’Aran i el Parc Nacional d’Aigüestortes presenten un seguit d’atractius muntanyencs. Igualment d’atractius són els massisos muntanyencs més a prop de la costa, Montseny (1.712 m), Montserrat (1.224 m), Sant Llorenç del Munt (1095 m) o les elevacions més baixes però magníficament situades de Sant Pere de Rodes (Sant Salvador, 670 m), Massís de Montgrí (316 m), Cap de Sant Sebastià (165 m) i tants altres punts de la costa i fins i tot el Tibidabo (512 m) o, ja ben al sud, l’espectacular Penyal d’Ifac (322 m), així com les serralades i les muntanyes més interiors, el Turó de la Mare de Déu del Mont (1.115 m) i el Puig de Bassegoda (1.379 m), com la zona volcànica d’Olot, Puigsacalm (1.515 m) i les muntanyes de Camprodon, Rocacorba (985 m) i moltes altres muntanyes i valls interiors –per exemple la Serra de Candí i Pedraforca (2.497 m) o les tantes serres del sud dels Països Catalans, ja més desproveïdes de vegetació, com la serra d’Aitana (1558 m). Impossible de resumir aquí totes les belleses conegudes i desconegudes que les terres catalanes ofereixen a l’excursionista.

         Pel que fa a les Illes Balears la Serra Tramuntana mallorquina ofereix magnífiques oportunitats d’excursions, amb visites gairebé perpendiculars des de més de 1.000 m d’altura a la blavor profunda de la mar. També a l’interior o la costa est i nord de Mallorca, hi ha elevacions amb vistes excel•lents. Els turons més alts de Menorca, Eivissa, Formentera, encara que no tinguin gaire alçada, tenen l’encant de presentar-nos a vista d’ocell tota una illa, com ara el Toro (358 m) a Menorca, sa Talaia (475 m) a Eivissa i sa Talaiassa (192 m) a Formentera.

Les comarques

Els Països Catalans són repartits en tres estats: França, Andorra i Espanya. A França, la part catalana hi forma el «Département des Pyrénées Orientales». Andorra té estat propi. A l’estat espanyol, les terres de llengua catalana hi són subdividides en tres comunitats autònomes que amb prou feines sí tenen dret –segons la Constitució del 78– a establir acords de cooperació: els Països Catalans pesarien més enfront de l’Espanya espanyola si poguessin fer pinya en una unitat confederal. A la ratlla oest del Principat, hi ha encara 5.000 km² de terres catalanes que pertanyen a una quarta regió autònoma, l’aragonesa. Aquesta zona allargassada que va des dels Pirineus fins dellà l’Ebre –part de l’Alta Ribagorça, la Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca, part de la Ribera d’Ebre, part de la Terra Alta, i el Matarranya– és coneguda amb el nom de Franja de Ponent o d’Aragó.

         A tots els Països Catalans, les comarques semblen la peça bàsica per a una organització autòctona i descentralitzada del territori. Cada comarca és una petita unitat territorial amb vida pròpia, per una suma de factors geogràfics, històrics i econòmics. N’hi ha, en conjunt, una norantena. De moment, però, només tenen entitat institucional al Principat de Catalunya, on el parlament autonòmic hi restablí el 1987 la divisió territorial del 1936, amb lleugeres modificacions; després se n’han creades tres de noves.

Ara són 41 comarques centro-catalanes en total.

         A les oficines d’informació turística del Principat, hi podeu trobar l’instructiu prospecte general Comarques de Catalunya. També n’hi ha un d’específic per a cada comarca, amb el corresponent mapa i abundoses dades d’interès. A les llibreries podeu trobar l’eina més útil per al turista i que més dóna suport simbòlicament i pràctica a la realitat geogràfica de les comarques catalanes: els magnífics i recentíssims Mapes Comarcals 1:50.000 editats per l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

El clima

També en les condicions atmosfèriques, els Països Catalans es caracteritzen globalment per la mediterraneïtat. Tanmateix presenten marcades diferències regionals, sobretot perquè són tan muntanyosos. En resum, s’hi poden distingir cinc grans règims i ambients climàtics: 1) un clima típicament mediterrani a gairebé tota la costa, des del Rosselló fins a Dénia, i a les Balears, amb temperatures suaus, precipitacions a la darreria de setembre i de març i un eixut força llarg a l’estiu; 2) un clima menys càlid i més humit a les muntanyes que des dels Pirineus orientals, descrivint un arc obert a la mar, s’estenen fins a Alcoi (i on a l’estiu, ja a escassos quilòmetres de la costa, hi fa sensiblement més fresca; per terme mitjà, la temperatura baixa 0,65° per cada 100 m d’altitud); 3) un clima humit i temperatures estivals fresques als Pirineus i als Pre-pirineus, amb períodes plujosos a l’entrada de la tardor i la primavera i, a l’hivern, boira a les valls i de 30 a 50 dies de nevades; 4) un clima mediterrani continental, amb fortes oscil•lacions tèrmiques i poca pluja, a la Depressió Central Catalana; i 5) un clima mediterrani extremament sec a Alacant i tot el con sud, amb les temperatures litorals més altes dels Països Catalans.

El turisme

Les llargues costes i excel•lents platges, en combinació amb les favorables temperatures de l’aire i de l’aigua i les escasses pluges d’estiu, han contribuït a fer de totes les terres de llengua catalana un pol d’atracció turística de primera magnitud. A més, tant les planes costeres i interiors com la muntanya –fàcilment accessible, fins i tot els Pirineus– són espais que, un cop descoberts, conviden a fer-hi estada i a tornar-hi. Als atractius climàtics i paisatgístics s’afegeixen els testimonis dels pobles prehistòrics, i els dels ibers, grecs, romans, àrabs, i els d’una cultura catalana més quemil•lenària. A tot plegat s’hi suma encara una vida cultural contemporània de perfilada identitat que ha fet remarcables aportacions a la cultura mundial del segle XX.

         Entre una cosa i l’altra, els Països Catalans s’han convertit en la regió turística més important d’Europa i una de les més importants del món.Ofereixen un quart de milió de places en càmpings, mig milió de llits en hotels i pensions i uns quants milions en apartaments i xalets. Aquesta oferta enorme d’allotjaments ha comportat una frenètica activitat constructora –especialment als anys 60–, i algunes platges n’han tret un urbanisme de gratacels a l’americana que els amants de la natura no poden sinó blasmar. Tanmateix aquestes monstruositats urbanístiques, concentrades en curts trossos de costa, no arriben a destruir la imatge globalment positiva dels gairebé 2.000 km de litoral que tenen, en conjunt, els Països Catalans. Encara avui és possible de trobar-hi arreu platges menys freqüentades o, fins i tot, solitàries.

Uns indicadors ben significatius

Finalment, heus ací encara unes quantes xifres globals sobre els Països Catalans (en aquest cas, sense la Catalunya del Nord ni Andorra): tot i que només ocupen el 13% del territori estatal espanyol, hi viu gairebé el 27% de la població, que paga el 31% dels impostos i de les càrregues socials i genera el 33% del producte interior brut, ven el 40% de les exportacions, fabrica el 50% dels mobles i dels automòbils i el 55% dels llibres, rep el 60% del turisme, concentra el 62% de la indústria tèxtil i pelletera, conrea el 90% de les taronges i mandarines i elabora el 99% del cava.