La llengua catalana

Extensió geogràfica i nombre de parlants

El domini lingüístic català, a la riba occidental de la Mediterrània, s’estén des de la vila rossellonesa de Salses, vora l’estany del mateix nom, més al nord de Perpinyà, fins a la de Guardamar, a la desembocadura del Segura, més al sud d’Alacant i Elx. S’endinsa, pel nord, 250 km al llarg dels Pirineus fins a l’Alta Ribagorça, més enllà d’Andorra i el Pallars Sobirà, i, per l’oest, inclou la Franja de ponent i va estrenyent-se cap al sud –a través de l’interior valencià– en una faixa costera de 100 a 25 km. També pertanyen al territori de la llengua catalana totes les illes Balears, la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, i diversos llogarets del Carxe, dins la província de Múrcia.

         Dels quasi 13 milions d’habitants dels Països Catalans, n’hi ha un 4 % que no tenen com a llengua territorial el català: són la gent de les comarques occitanes de la Fenolleda i la Vall d’Aran i de les aragoneses o castellanes de l’interior i l’extrem sud del País Valencià. El cens del domini lingüístic català és, doncs, d’uns 12 milions de persones, de les quals si fa no fa el 75 % han nascut en aquestes terres i, amb la progressiva normalització, tenen dret a ser considerades totes catalanoparlants.La resta són població immigrada, la majoria de llengua castellana. Hi ha, encara, molts milers de persones que conserven el català entre els membres de les colònies catalanes a Europa –especialment a Madrid i a París–, Amèrica i, fins i tot, Austràlia.

         Circumscrivint-nos a l’àrea europea, el català –amb 8 milions llargs de parlants– es disputa amb el suec el 17è lloc en una llista de més de 60 llengües, immediatament per darrere del grec (9,5 milions) i força per davant del danès (5 milions) o el noruec (4 milions), per exemple.Totes les llengües tenen la mateixa importància qualitativa, però també en quantitat el català és una de les llengües importants d’Europa.

 

Dels orígens al segle XVI

Com totes les llengües romàniques, el català deriva del llatí vulgar, d’una de les modalitats col•loquials del llatí que parlava el poble en el Baix Imperi. La caiguda de l’Imperi Romà al segle V i la consegüent fractura de la intercomunicació entre les terres que l’integraven conduí fins al segle IX a la definitiva diferenciació de les diverses llengües romàniques: el galaico-portuguès, el castellà i el català a Hispània, amb l’asturiano-lleonès i l’aragonès entremig, absorbides després en gran mesura pel castellà; el francès i l’occità a la Gàl•lia; el francoprovençal als Alps occidentals; el retoromànic entre els Alps Grisons i la Mar Adriàtica; l’italià amb «dialectes» prou diferenciats; el sard; el romanès.

        El català té com a focus els Pirineus orientals, on es refugià una part de la població cristiana –sobretot les capes dirigents– quan els àrabs envaïren també el nord-est del regne visigòtic, pels volts de l’any 720. En aquell reducte muntanyós, devia acabar de cristal•litzar-hi l’embrió de romanç que es parlava ja probablement a bona part de l’actual Catalunya abans i després de la invasió sarraïna. I ben aviat, al cap de dues o tres generacions, «exiliats» i «ocupats» es reagrupaven: ja en el transcurs de la segona meitat del segle VIII la «conquesta» carolíngia va anar avançant no tan sols pel nord dels Pirineus, sinó també pel sud fins al Llobregat.És l’anomenada Catalunya Vella. Caldria esperar, en canvi, fins a mitjan segle XII perquè culminés l’expansió dels comtats catalans per la resta del Principat amb la presa dels territoris de Tortosa i Lleida. En aquesta Catalunya Nova, tot i que l’empremta àrab hi és encara avui rellevant, els repobladors del nord no tingueren però tampoc gaires problemes per entendre-s’hi amb els naturals que havien conservat la religió cristiana i una mena o altra de «pre-català», menys nombrosos i més arabitzats com més trigaren a arribar-hi els «conqueridors»; d’altra banda, el parlar romànic de l’àrea interior dels Pirineus fins a Tortosa sembla que era més similar al del País Valencià que al de la resta del Principat. Fa de mal dir què en restava, del primitiu romanç, a les terres valencianes, quan el 1232 començà a conquerir-les la corona catalano-aragonesa, al cap de cinc segles de dominació musulmana! El fet és que, gràcies als repoblaments, la llengua ja ben desenvolupada de la Catalunya Vella i la Catalunya Nova s’implantà també d’una manera compacta tant a les Balears (musulmanes des del principi del segle X fins als anys 1229-1287) com al País Valencià, on fins al principi del XVII coexistiria amb l’àrab de la nombrosa població morisca sense mesclar-s’hi –però sí rebent-ne més influxos que enlloc–, i on la participació aragonesa en la conquesta hi deixaria així mateix petjada lingüística.

         En la relativa homogeneïtat que caracteritza encara avui el català, hi han tingut un paper determinant les condicions geogràfiques, en particular l’eix comú per al trànsit humà, mercantil, comunicatiu –i, per tant, lingüístic– que ha format sempre l’espinada dels Països Catalans: la línia costera, tant per terra com per mar. La Via Augusta de l’època romana –que en part seguia rutes anteriors– venia a ser ja el que és avui l’autopista Perpinyà-Alacant. 

         El factor geogràfic –ja la Via Augusta portava a Roma pel litoral de la Gàl•lia Narbonense– determina també l’estret parentiu del català amb l’occità.D’altra banda, la vinculació político-cultural entre les terres situades al sud i al nord de les Corberes fou una constant des de l’època visigòtica en què es gestaren totes dues llengües romàniques fins a la batalla de Muret (1213).

        Pirineus endins, val la pena d’esmentar la persistència fins al segle X de l’èuscar o una parla bascoide a les altes valls del Pallars i la Ribagorça.

         Pel que fa a l’escriptura, en alguns textos llatins dels segles IX i X hi comencen a aparèixer mots catalans, que al segle XI són ja frases reveladores d’una llengua parlada no gaire diferent de l’actual.Del segle XII se n’han conservat ja fragments de prosa jurídica i documents entres. La forma de català escrit fixada des del segle XIII per la cancelleria dels reis catalano-aragonesos i la grandiosa obra contemporània de Ramon Llull han pogut servir de model lingüístic fins als nostres dies. Els estats mediterranis de Catalunya i Occitània anaven molt per davant de països «bàrbars» com França, Anglaterra i Alemanya en l’establiment d’una norma comuna per als registres cultes dels idiomes nacionals. Tots aquests pobles nòrdics trigarien encara ben bé dos segles a tenir un «estàndard» que facilités la comunicació supraregional.

         Durant els segles XIV i XV, el català és una de les principals «llengües de cultura» d’Europa –per als àmbits mediterrani i germànic, més important que el castellà. Recordem l’ús administratiu que tingué a Sicília, a Nàpols, a Sardenya (fins a mitjan segle XVII) i, fins i tot, a Atenes. El Libre del consolat de mar era la base jurídica internacional arreu de la Mediterrània, on arribà a haver-hi una vuitantena de consolats catalans. El primer diccionari bilingüe de la Península Ibèrica d’idiomes vivents, el Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan alamany i lo alamany catalan, aparegut a Perpinyà el 1502, demostra com era d’important també el català per a l’Europa central.

 

Del segle XVI al segle XX

Ja des de la primeria del segle XV amb l’adveniment dels Trastàmares, i sobretot a partir del XVI amb els Àustries i els seus virreis, hi ha una progressiva castellanització del món cortesà i aristocràtic. Encara pitjor el centralisme borbònic, que –el 1659 a la Catalunya del Nord i entre el 1707 i el 1716 a l’estat espanyol– aboleix les institucions nacionals dels Països Catalans i pretén d’eradicar el català. I, després de la Revolució Francesa del 1789, el liberalisme jacobí no seria pas menys centralista.Són els segles de l’anomenada Decadència.El català perd prestigi i es dialectalitza. Continua essent tanmateix la llengua materna i de relació de burgesos, menestrals i pagesos, i continua tenint un cert ús literari, sobretot en els gèneres populars.

         Sobre aquesta base, la Renaixença obre el camí des del 1833 al redesplegament d’una literatura catalana d’ampli espectre i, més tard, al catalanisme polític, especialment al Principat, on la llengua pròpia torna a guanyar posicions fins i tot en les altes esferes de la vida social.En les dues primeres dècades del segle XX, tot el projecte col•lectiu de la modernització de Catalunya es fa en català. Sorgeixen multitud d’entitats cíviques i institucions culturals, entre elles l’Institut d’Estudis Catalans, que tindrà un paper decisiu en la normativització i la reunificació de la llengua.

        Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, amb la Segona República Espanyola i l’Estatut del 32 els catalans del Principat accedeixen al ple ús públic de la llengua pròpia. El 1932 apareix el diccionari normatiu de Pompeu Fabra, i el mateix any la plana major de la intel•lectualitat valenciana accepta formalment la reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans.

         Però la República dura poc, i la Guerra d’Espanya porta el 1939 un règim totalitari que durarà quasi 40 anys i que vol tallar d’arrel qualsevol vel•leïtat de «separatisme» esborrant del mapa la llengua i la cultura catalanes. Les noves autoritats foragiten sistemàticament el català de l’escena pública: els rètols catalans són retirats i substituïts per rètols castellans; els noms dels carrers i les poblacions, castellanitzats o canviats; els llibres, la premsa i tota mena d’impresos –fins les targetes de visita–, prohibits.Es destrueixen tirades enteres de publicacions i es tanquen biblioteques. Un hom no té dret ni al nom de pila en la llengua pròpia. Sota el lema «hable usted cristiano», es desencadena també una ferotge campanya contra el català parlat: l’expulsen de l’escola, de la universitat (on, a més, molts professors han d’exiliar-se), de la ràdio, de l’administració; si et denuncien per parlar català, perds la feina. A fi de bandejar totalment el català de les escoles, els mestres catalans són depurats en massa, o traslladats fora del país, i vénen milers de mestres castellanoparlants amb una missió espanyolitzadora.Puja així tota una generació de catalans que no coneixen cap manifestació pública en la llengua materna i només saben escriure en castellà –n’hi ha, però, que aprenen a llegir en català a casa.

         La dictadura de Franco hauria pogut ser mortal per a la llengua catalana.Si ha sobreviscut, és, òbviament, perquè –tret de les famílies burgeses més addictes al règim– la majoria dels catalans l’han mantinguda com a llengua familiar i de relació.Aquest alt grau de lleialtat lingüística s’explica, entre altres raons, per la consciència de pertànyer a una comunitat diferenciada que té una història secular, pel pes específic de la cultura catalana –no sentida com a inferior a l’espanyola– i pel fet que, en l’època franquista, lluitar per la llengua pròpia era lluitar contra el feixisme i per la democràcia, amb la qual cosa el català adquiria el caràcter de llengua de l’alliberament i el progrés.

Viatge dialectològic

Totes les llengües de cultura solen posseir dues modalitats de llengua. Una, la literària, l’estàndard, unitària, subjecta a unes normes, que facilita la comunicació entre els membres de la comunitat lingüística. L’altra, la històrica, disgregada, reflex de contingències històriques, accidents geogràfics, relacions amb l’entorn natural, creences atàviques, variables socials, etc.; llengua històrica, és a dir, el conjunt dels seus dialectes, dels seus parlars, més o menys diferenciats, però units per un denominador comú, vertebrats en una mateixa llengua. D’aquestes diferències volem parlar, a un nivell «light»; diferències que permeten identificar, a través de la llengua, de les seves característiques, la procedència geogràfica del nostre interlocutor. Un poeta francès, Zamacoïs, ja ho deia: «Avoir de l’accent, c’est parler de notre pays en parlant d’autre chose».

        És bo que coneguem el nostre mosaic dialectal, que arrenca de la profunditat de la història i que ha sedimentat en forma lingüística la psicologia, les inquietuds, la creativitat del nostre poble. Un coneixement dels nostres països ha d’anar forçosament lligat a un contacte amb la seva gent a través del pont de la llengua.Una conversa amb els pescadors, amb els pagesos, amb els muntanyesos, a més d’una lliçó de llengua, ens mostra les meravelles de la diversitat.

 

El centre

Farem, doncs, una mica de turisme lingüístic a l’interior del nostre domini.I començarem pel català central de comarques com Osona, el Bages, el Baix Llobregat, el Barcelonès, etc.

        El català central, com tot el català oriental, té una característica emblemàtica: les vocals no accentuades a i e coincideixen en una mateixa pronunciació «neutra» (æ), com en els mots manar i menar, pronunciats iguals (mæná), i la vocal no accentuada o coincideix amb la pronunciació de la u, com en els mots coqueta i cuqueta, ambdós pronunciats iguals (kukétæ). El contacte de llengües fa substituir, en alguns àmbits, la æ per la a (en lloc de casæ es diu casa).

         Si ens passegem per la Plana de Vic, sentirem fuia, cuiera o abeia en comptes de fulla, cullera o abella: és el fenomen anomenat «iodització»; festivament hom se’n burla amb denominació de «els de la paia a l’ui». Es tracta d’una evolució antiga, però subestimada com a vulgar des del segle XV; per això es troba en recessió; les causes són la llengua escrita, el model barceloní i l’escolarització, que han apostat per la ll.

         Si orientem els nostres passos cap al sud, cap al camp de Tarragona, el manteniment de la v labiodental de vi, vaca, veritat, com a l’edat mitjana, ens assenyala que som en una àrea perifèrica de Barcelona, tot i formar part del dialecte central; ara bé, no els hem de carregar més v de les que els corresponen històricament, de manera que quan algú us digui que «A Valls venen vi vo i varato» veiem que és una manera exagerada de riure’s d’aquest tret fonètic per part d’algú de fora de l’àrea. Criden l’atenció també duplicacions dels sons ny i  ll en mots com canynya ‘canya’, relllla ‘rella’ o cunynya ‘cuina’; variants com el demostratiu aqueta ‘aquesta’ o la forma verbal deix per deixa.

         Indicis d’una transició del tarragoní cap al català occidental són la i pronunciada que precedeix la š i la ž de faixa i afeigir (en lloc d’ésser només signe gràfic mut), els plurals amb n restituïda (hòmens) o el pronom feble mos ‘ens’ («mos diu»).

         Si enfilem la Conca de Barberà, fronterera amb el català occidental, sentirem lis vaquis, el colzi, (ell) canti, etc., on la e ha extremat el seu tancament passant a i. Amb la frase: «Mari, lis sopis són calentis. –Doncs, bufa-lis que seran fredis», els parlants d’altres pobles parodien aquesta habitud fonètica. Els dialectòlegs en diuen «parlar xipella».

 

El nord

Si ara ens encaminen cap al nord de Barcelona, cap a la Costa Brava, ens sobtarà sentir de la boca d’un mariner es capellà, s’a(r)bre, es capellans, es a(r)bres, ses olives; és a dir, notarem que salen, que usen l’article es, sa, es, ses en lloc d’el, la, els, les. Fins al segle XIII, l’article salat va conèixer un ús vivaç en català, sobretot oriental, i sostingué una lluita aferrissada amb el, la, que acabà imposant-se, menys a la trinxa costera que va de Blanes a Begur així com a Cadaqués (i les Balears) que conserven es i sa. Topònims de fora d’aquesta àrea com Sant Just Desvern (=des vern), Sant Joan Despí (=des pi), Sant Climent Sescebes (=ses cebes), etc. en són precioses relíquies.

         A mesura que ens acostem als Pirineus, notem uns altres aires lingüístics. En una faixa que comprèn la part septentrional de l’Alt Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya podem sentir col, olla, hora amb o tancada, i soms ‘som’, al cim de ‘sobre’ i alguns altres trets, com canti ‘canto’, la fred, iré ‘aniré’, que fan d’aquests parlars l’antesala del rossellonès.

        En creuar la serra de l’Albera, el català pren un altre color. Gabriel Alomar parlava d’una «transfiguració ultrapirinenca».Les causes són diverses: la lateralitat de l’àrea, que l’empeny cap a l’arcaisme, la contiguïtat de l’occità, que l’aproxima de bona hora a les solucions gal•lo-romàniques, i des del segle XVII, la pressió del francès, que es vigoritza des del segle XIX.A la Catalunya del Nord no sols les o no accentuades sinó també les accentuades tancades han passat a u: cançú ‘cançó’, musca ‘mosca’. Vet aquí una frase prou expressiva: el gus rus de la turre de Canigú. La š apareix rarament en posició final (pei ‘peix’, calai ‘calaix’, però peixos, calaixos). Si pel carrer oïm es peus, es diumenges, no hem de pensar que estem davant l’article «salat» sinó que es tracta d’una assimilació d’els peus, els diumenges. Elements gramaticals del català literari que no són vius en el codi col•loquial, tenen vida aquí: qualque, qualcú(s), quelcom, llur. Si pregunteu per un carrer de Perpinyà, potser us respondran: «Ho sé pas», on la negació cau solament sobre pas. Mots com belleu ‘potser’, cornes ‘banyes’, cilles ‘celles’, veire ‘got’, teta ‘mamella’ han arribat de més enllà de les Corberes, però de molts segles enrere. L’hegemonia del francès ha empeltat força interferències com mere ‘batlle’, muleta (del fr. omelette)‘truita’, ancra ‘tinta’ o la manca d’esdrúixols (sil•laba, botanica; amb l’accent a la penúltima síl•laba), imputable també a l’adstrat occità.

         Quan arribem a l’altiplà del Capcir, el parentiu amb l’occità és més fort. Ho testifiquen la -s- mantinguda de rasó ‘raó’, possessius com miu, tiu, siu, mots com tampar ‘tancar’, tet ‘teulada’, o un començament de palatalització que ha canviat la u en oe (com la ö alemanya): toe ‘tu’, poeja‘puja’; veritable dialecte de transició entre occità i català.

Les Balears

Una visita a les Balears ens portarà grates sorpreses lingüístiques. Les mostres d’arcaisme alternen amb les d’innovació a causa de la insularitat.La iodització (paia per palla, ui per ull) i l’article «salat» (es cavall, es cavalls, ets al•lots, sa somera, ses someres) ens recorden una colonització realitzada amb gent de la Catalunya oriental, especialment de la faixa costera; també ho fan la æ neutra en posició accentuada de verd, ceba, cadena, rebre, que coneixien els repobladors peninsulars, però que ara criden molt l’atenció de cada català de terra ferma, o les desinències –am,au del present d’indicatiu (cantam, cantau) o la desinència zero de (jo) cant ‘canto’, pos ‘poso’, patesc ‘pateixo’. Mallorca (tret de Sóller) no ha tancat en u la o no accentuada (collar, colom, posar). La força innovadora és visible en els canvis de k, g en certs contactes vocàlics: kiap ‘cap’, guiana ‘gana’, pròpia d’alguns parlars mallorquins, i les assimilacions consonàntiques com bots ‘boscs’, cats ‘caps’, pors ‘porcs’, tens ‘temps’, set sabates ‘ses sabates’, etc., de Mallorca i Menorca. Aquesta i Eivissa, que fan u totes les o no accentuades (cullar, culom), fonema d’una gran freqüència, mostren a primera vista més afinitat amb el català de Barcelona que Mallorca. Menorca afegeix com a característca pròpia, després de 66 anys de presència britànica al llarg del segle XVIII, una colla d’anglicismes com boínder ‘balcó amb vidriera’, xoc ‘guix [d’escriure a la pissarra]’, mèrvols ‘bales [de jugar els nens]’. Eivissa, més pròxima a la costa valenciana, ha tenyit el seu lèxic de força valencianismes: gord ‘gras’, paloma ‘papallona’, calbot ‘cop al cap’, dacsa ‘blat de moro’, etc.. Altres característiques separen Eivissa de les Balears estrictes, com són la manca d’assimilacions (ses sabates) i el manteniment de l’antiga variant es d’article masculí plural davant mot començat amb vocal (es àsens, enfront del mall. ets ases).

L’oest

Si tornem a la costa catalana i des d’aquí ens endinsem en la terra ferma, ja en la conca del Segre i de l’Ebre, notem que en mots com casa i pare, les vocals no accentuades sonen més «clares» que en català oriental, és a dir, es pronuncien com la a i e castellanes, llevat del Segrià i les comarques veïnes, on la a, en posició final, tot palatalitzant-se, ha passat a una e mitjana o oberta, la que apareix en Lleide ‘Lleida’, case ‘casa’ etc. Aquesta distinció evita homonímies entrebancadores, car no confon sogre amb sogra, o palet amb pelet, com fan els parlants orientals. Aquesta i altres característiques s’estenen també per la part meridional del domini, pel País Valencià, que forma part del domini del català occidental: la o no accentuada mantinguda com a o diferenciada de la u (donar i no dunar); la i pronunciada que precedeix la š intervocàlica o final (kaiša ‘caixa’, koiš ‘coix’) i la z intervocalica(afeigir ‘afegir’); la š i z inicials o postconsonàntiques que sonen africades (txic ‘xic’, tjove ‘jove’); les formes verbals incoatives que es fan en -i- i no en -e- (patix ‘pateix’, servix ‘serveix’); un conjunt de mots com espill ‘mirall’, corder ‘anyell, be’, romer ‘romaní’, melic ‘llombrígol’, etc., que sovint presenten afinitats amb el lèxic castellà o castellanoaragonès.

         Ara bé: l’àrea que anomenem català nord-occidental, de Montsià cap al nord, coneix unes característiques pròpies: l’article lo (lo camí); unes desinències del present de subjuntiu en -a, -es, -e, -en (que faça, faces, face, facen) que alternen en -o, -os, -o, -on (que faço, faços, faço, façon) més aviat subestimades; la desinència -essa de la primera persona de l’imperfet de subjuntiu (volia que jo cantessa). Però també trobem subconjunts dins aquest conjunt del català nord-occidental. Si anem al Pallars, més amunt de Tremp, ens colpiran frases com volive, pro no podive ‘volia, però no podia’, amb la desinència -iva dels verbs de la segona i tercera conjugació; no ho faré cap ‘no ho faré pas’; aguest no vol puià ‘aquest no vol pujar’.

         Si ens encaminen més cap a l’oest, cap a la Ribagorça, podrem sentir altres novetats com la conversió de la l darrere consonant en ll (pllorar ‘plorar’, cllau ‘clau’, fllor ‘flor’); l’ensordiment de la g de germà en txermà i de la s de casa en cassa; els plurals femenins en -as (donas ‘dones’); o mots com poller ‘galliner’, canuda ‘aixeta’, cotxo ‘gos’.És, doncs, una part del nostre territori lingüístic veritablement interessant per a «parar l’orella».

         Tot baixant pel curs del Segre i de l’Ebre, arribem a Tortosa, el centre d’una altra modalitat nord-occidental, atractiva també, el tortosí, on diuen (ell) canta (i no cante, com a la resta de la modalitat); vols que cantéssem una cançó? (i no vols que cantem una cançó?), on apareix l’imperfet de subjuntiu en comptes del present; adverbis com vamà (que) ‘potser, segurament’; mots com xampaina ‘vi blanc’; aragonesismes com lligallo ‘camí ramader’. La contigüitat amb el valencià explica coincidències amb aquesta modalitat meridional: pacaquí ‘cap aquí’, pacallà ‘cap allà’, estall ‘preu fet, escarada’, boçar ‘vomitar’. Més a l’oest, ja al Matarranya, ens trobem amb l’originalitat de la partició de la e oberta arcaica en dues vocals, o (corrieu, corriau ‘correu’, prieu, priau ‘preu’).

 

El sud

Si continuem la nostra passejada dialectal, un cop franquejat el riu la Sénia, tot i ser conscients de trobar-nos dins una prolongació meridional de trets del català nord-occidental, anem entrant, a mesura que avancem cap al País Valencià, en una àrea de canvis i innovacions afavorits per la condició perifèrica, la llarga presència aràbiga, les reminisències aragoneses i el contacte amb el castellà.

         La transició és jalonada per l’aparició del sufix -ada reduït a (cremà ‘cremada’) o l’auxiliar de primera persona ha ‘he’ (ha cantat ‘he cantat’), després per la desinència -e de primera persona del present d’indicatiu (cante ‘canto’) i els infinitius en -r clarament pronunciada (cantar, i no cantá), més al sud per la desinència -a de tercera persona del present d’indicatiu ([ell] canta) i la pronunciació audible de la -t final dels grups –nt i -lt (vent, molt); Raimon, en la seva cançó famosa, canta: al vent (i no al ven). L’empremta aràbiga es manifesta en l’onomàstica i en una bona colla d’apel•latius (moixama, bellota ‘aglà’), l’aragonesa en mots com carcallada ‘cop de rialla’ i la castellana en la forma verbal eres ‘ets’, l’absència del pronom adverbial hi («Aniras a València? No, no aniré») i un seguit de mots.

         Entre Algar i Almenara, d’un costat, i Alzira, de l’altre, pronunciacions com cassa ‘casa’ i biatxe ‘viatge’, com a Ribagorça, ens indiquen que som en el valencià apitxat. Més al sud, el valencià meridional acusa un cert pòsit arcaic al costat de la interferència castellana. El brial ‘enagos’ té ressonàncies medievals enfront de castellanismes crus com encarnat ‘vermell’, surc ‘solc’ i d’altres, densos més enllà de la línia Biar-Busot, on, a més, apareixen nombroses caigudes de la -d- intervocàlica (sea ‘seda’) i canvi del diftong -ou- en -au- (pau  ‘pou’, nau ‘nou’). Notem, finalment, que Tàrbena i, en menor grau, poblets de la Vall de Gallinera mantenen alguns mallorquinismes (l’article salat, l’article personal en, jugar a conillons ‘jugar a cuit’, etc.) a conseqüència de la colonització d’aquestes terres a principis del segle XVII per 150 famílies mallorquines.

 

         Hem conegut, doncs, mallorquinismes al País Valencià, valencianismes a Eivissa, l’article salat de la Costa Brava catalana que s’ha estés a Mallorca i les característiques que uneixen Menorca a Barcelona com les que uneixen les comarques catalanes de l’interior amb el País Valencià. I així hem conegut no sols les varietats dels diferents parlars catalans sinó també la interrelació entre ells: aquest és el món tan ric de la llengua catalana.