Literatura catalana

La literatura catalana té, en conjunt, un nivell qualitatiu esquiparable entre les romàniques al de la portuguesa, l’espanyola, la italiana i la romanesa. També pel que fa a la quantitat i el ritme amb què ha anat produint grans obres en el transcurs dels segles, resisteix perfectament la comparació amb la major part de les restants literatures romàniques –deixant de banda només, potser, la francesa– i, més o menys com la de qualsevol nació del món, ha seguit un procés amb alts i baixos, amb èpoques enteres d’abundància i altres d’escassetat.

         Un fet singular en la història literària europea és, això sí, que la literatura catalana té ja al segle XIII un punt culminant en la figura de Ramon Llull (la Ciutat de Mallorca, 1232-1316). Després de les Homilies d’Organyà –el recull de sermons de cap al 1200 que és per ara el primer text conservat en català d’un cert valor literari–, la literatura catalana tingué la sort de trobar en Llull el seu fundador i, alhora, el seu gran mestre. La decisió de Llull d’escriure en la llengua del poble, i no tan sols en llatí, elevà de cop el català a la categoria de llengua de cultura –30 anys abans que l’italià assolís aquest rang amb Dante. Paral•lelament el català es prestigiava també perquè era la llengua parlada i escrita d’una casa reial cada vegada més poderosa que afegia als seus territoris les Balears – Llull neix de pares barcelonins al cap de 3 anys de la conquesta de Mallorca– i el País Valencià.La cancelleria del Casal de Barcelona contribuí d’una manera decisiva a la fixació d’un model culte de prosa. La lírica culta, en canvi, havia adoptat ja als segles XI-XII com a vehicle lingüístic la modalitat trobadoresca de l’occità, tan afí al català, i no es desprovençalitzaria del tot fins a Ausiàs Marc.

        De Ramon Llull se’n conserven més de 250 títols en català o en llatí –la seva producció en àrab s’ha perdut–, entre ells les primeres novel•les catalanes, el Llibre d’Evast e Blanquerna i el Fèlix o Llibre de meravelles. Aquestes narracions al•legòriques, dues peces cabdals del vast opus lul•lià, contenen joies literàries com el místic Llibre d’amic e amat o el satíric Llibre de les bèsties i posen de manifest un profund coneixement de les cultures llatina i àrab, una íntima familiaritat amb la lírica amorosa dels trobadors i, sobretot, un geni creatiu portentós. En el vessant directament filosòfico-teològic, els textos de Llull tenen per objecte de construir un sistema de pensament que valgui per a tothom i, servint de base al diàleg pacífic entre els seguidors de les diverses creences, permeti de portar els infidels al cristianisme. L’Art d’atrobar veritat és ja una clau per a l’exacta ordenació de tot el saber, una ciència de la ciència, com si diguéssim. A partir d’aquest opuscle inicial, el mallorquí es dedicarà tota la vida a desenvolupar el nou mètode de la combinatòria, un sistema deductiu que encara avui fascina els lògics i en fa un precursor dels llenguatges informàtics. L’obra filisòfica fonamental de Ramon Llull és l’Ars magna, reelaborada de continu, que ha influït centenars de pensadors, per exemple Giordano Bruno, Nicolau de Cusa i Leibniz.

         Entre els coetanis de Llull, l’altra gran figura de la prosa espiritual catalana és el valencià Arnau de Vilanova (1238/40-1311), metge de reis i papes, erudit i visionari, que digué la seva sobre tota mena de temes divins i humans.

         Els segles XIII i XIV són també l’època de les quatre grans cròniques – impressionants testimonis d’una historiografia ja molt avançada en el pla estilístic. En el temps, la primera gran crònica catalana és la de Jaume I (Montpeller, 1209 - València, 1276), acabada segons sembla el 1274, que narra en forma autobiogràfica la vida i les gestes del Conqueridor; la segueix la de l’enigmàtic Bernat Desclot, redactada probablement entre el 1283 i el 1288, que se centra en els fets esdevinguts des d’Alfons I el Cast fins a la mort de Pere II el Gran; del 1325 al 1328 escriví la més llarga de totes l’arrauxat cortesà, diplomàtic, militar i patriota Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336), que s’esplaia en les pàgines viscudes sobre l’expedició dels almogàvers a Orient, i l’última i més curta és la de Pere III el Cerimoniós (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387; R. 30), narrada com les de Jaume I i Muntaner en primera persona i que abraça gairebé tot el seu regnat, fins al 1380, i el del seu pare Alfons III el Benigne. Tots quatre textos, en què avui dia continuem sentint encara la veu d’una Catalunya independent i esplendorosa, no es limiten a explicar grans esdeveniments i proeses, sinó que inclouen molts detalls d’interès humà i social.

         A cavall entre els segles XIV i XV, Francesc Eiximenis (Girona, 1327 – Perpinyà, 1409) reflecteix en els seus escrits didàctico-religiosos els canvis que experimentava la societat medieval catalana amb l’ascensió de la burgesia; a més de Lo crestià, un monumental catecisme enciclopèdic que deixà inacabat, li devem obres com el Llibre de les dones, un testimoni impagable sobre la condició femenina al segle XIV. Una altra personalitat influent de l’època, sobretot entre les capes populars, fou Vicent Ferrer (València, 1350 - Gwened, Bretanya, 1419), que predicà en català per tota l’Europa romànica. Anselm Turmeda (la Ciutat de Mallorca, 1352/55 - Tunis, després de 1423), que es convertí a l’Islam i prengué el nom d’Abd Al•lah al-Maiurquí –per indicar que era de Maiurca, o sigui de Mallorca–, utilitzà a vegades l’àrab, però no renuncià pas a la llengua materna en obres tan importants com la Disputa de l’ase, en prosa, una discussió entre l’autor i un ruc sobre la pretesa superioritat de l‘espècie humana, o el Llibre de bons amonestaments, una paròdia de sermó en vers que serví de llibre de lectura en les escoles catalanes fins al segle passat.

El primer autor de totes les literatures romàniques que escriví un diàleg de caire platònic fou Bernat Metge (Barcelona, 1340/46-1413), amb Lo somni (1399). Metge, que imposà un nou estil en la prosa catalana, és considerat a més com el primer humanista important de la Península Ibèrica. En la seva obra descobrim amb sorpresa un ideari feminista avant la lettre.

Un punt culminant de la literatura catalana del segle XV, i de la lírica universal, el marca la producció d’Ausiàs Marc, nascut segurament a Gandia el 1397 i mort a València el 1459. Influït per la poesia trobadoresca dels segles XII i XIII i per la italiana del XIV, Marc elabora una obra molt personal, caracteritzada per la introspecció i el conflicte entre l’amor ideal i el sensual, que repercutirà al seu torn amb força en la poesia espanyola i portuguesa del segle XVI.

També en el terreny de la prosa, el País Valencià –i, en concret, Gandia; vegeu la Ruta 26– dóna a la literatura catalana quatrecentista una obra cimera: el 1490 apareix a València la novel•la cavalleresca Tirant lo Blanc, que al cap de més de cent anys serà ponderada per Cervantes al Quixot com «el mejor libro del mundo». De fet, aquesta novel•la que comença a Anglaterra i acaba a Constantinoble, després de passejar el seu heroi per tot l’espai mediterrani, i que té com a fonts rellevants el Llibre de l’Orde de Cavalleria de Ramon Llull i sobretot els capítols de la damunt esmentada Crònica de Muntaner sobre l’expedició dels almogàvers, figura certament entre el bo i «millor» de la producció prosística catalana des de Ramon Llull fins al segle XIX i, sens dubte, tampoc no és gens exagerat de veure-hi una de les novel•les cavalleresques més belles de totes les literatures medievals. Un aspecte prou insòlit en la literatura de l’època –i vet aquí, en bona part, la clau de la modernitat de l’obra– és la desinhibició amb què s’hi descriuen tota mena d’escenes eròtiques, sense estar-se de dir pel seu nom les parts més íntimes del cos i les activitats sexuals. L’autor del Tirant, Joanot Martorell (Gandia, 1413-1465), cunyat d’Ausiàs Marc, començà a escriure’l el 1460. Després de la seva mort, l’obra fou preparada per a la impremta per Martí Joan de Galba, que morí cinc mesos abans de la publicació. El Tirant lo Blanc ha estat objecte de moltes traduccions, antigues i modernes, i en els nostres dies no para de guanyar lectors arreu del món. Una altra novel•la cavalleresca catalana de gran interès és Curial e Güelfa, escrita probablement a mitjan segle XV per un autor desconegut del Principat.

De la segona meitat del mateix segle, cal esmentar encara Jaume Roig (València, ? - Benimàmet, 1478) i el seu Espill o Llibre de les dones, veritable novel•la en 16.359 versos apariats de 4 síl•labes i una de les obres més representatives de la literatura misògina medieval, i el refinat poeta i prosista Joan Roís de Corella (Gandia?, 1435 - València, 1497), precursor del Renaixement i que sembla haber col•laborat amb la versió final del Tirant lo Blanc.

Pel que fa al teatre, els textos catalans conservats de l’edat mitjana són nombrosos –força més, per exemple, que en la literatura espanyola–, però ens limitarem ací a recordar el Misteri d’Elx i el Cant de la Sibil•la, les dues peces encara avui representades de què ja hem parlat en el capítol relatiu a la música.

El període que va del segle XVI al XIX és als Països Catalans una època on la producció literària es limita més i més als gèneres populars, a causa de les circumstàncies culturals desfavorables a l’alta literatura en català. Tanmateix, en aquestes tres centúries, no deixa d’haver-hi una sèrie d’escriptors i obres remarcables. Així, el 1515, apareix a Barcelona la novel•la al•legòrica de matriu lul•liana Espill de la vida religiosa (atribuïda a Miquel Comalada), un autèntic bestseller europeu traduït a més de deu llengües i difós en una cinquantena d’edicions. També són dignes de menció l’historiador i humanista tortosí Cristòfol Despuig (1510-1561/80), que en Los col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) dibuixa un quadre molt interessant de la Catalunya del seu temps, i el prolífic poeta mataroní Joan Pujol (nascut abans del 1550 i mort després del 1603), autor de La singular i admirable victòria que … obtingué Don Joan d’Àustria de la potentíssima armada turquesca (1573), una epopeia prebarroca en més de 1.500 decasíl•labs sobre la batalla de Lepant del 1571.

El poeta català més conspicu del barroc és Francesc Vicent Garcia (Tortosa, 1578/79 - Vallfogona de Riucorb, 1623), conegut com el Rector de Vallfogona perquè va regir des del 1607 aquesta parròquia de la Segarra; els seus versos burlescs, escatològics i eròtics circularen de mà en mà i tingueren una multitud d’imitadors fins al segle XIX. Una altra figura notable del XVII és Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 - Perpinyà, després del 1701?), que tingué un paper destacat en la Guerra dels Segadors i juntament amb el seu germà Josep defensà el 1644/45 els interessos nacionals catalans en la conferència de pau europea de Münster; a més de poesia, féu un panegíric a la mort de Pau Claris i dues obres teatrals d’alta qualitat: Amor, firmesa i porfia (1642-43) i Lo desengany (1651).

En la Menorca vinculada a la corona anglesa, Joan Ramis (Maó, 1746-1819) hi escriví el 1769 la tragèdia Lucrècia, en alexandrins apariats, l’obra més important del neoclassicisme català. El principal prosista del XVIII és Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (Barcelona, 1746-1818/19), autor del Calaix de sastre, un dietari en 26.000 pàgines manuscrites on fa una crònica detallada i amena de la vida social catalana entre el 1769 i el 1816.

         A la primera meitat del segle XIX, l’assumpció del romanticisme fa ressorgir una activitat literària en català no reduïda als gèneres populars. La Renaixença té com a fita inicial l’oda La pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau (Barcelona, 1798-1862). Després ve la publicació periòdica al «Diario de Barcelona» dels poemes de Joaquim Rubió i Ors (Barcelona, 1818-1899), a partir del 1839. Al cap de 20 anys, la producció literària catalana rep un nou impuls i s’aferma públicament amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, que se celebren des del 1859 cada primer diumenge de maig seguint el model dels medievals. Els primers els presideix Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), un personatge clau en la cristal•lització de la Renaixença juntament amb el també poeta i filòleg Marià Aguiló (la Ciutat de Mallorca, 1825 - Barcelona, 1897). Bibliotecari a Barcelona i València, aquest mallorquí enamorat de la llengua nacional féu de pont entre els tres països catalans i tingué un paper decisiu en la formació de la branca valenciana del moviment renaixentista, encapçalada al llarg de cinc dècades pel poeta Teodor Llorente (València, 1836-1911).

         La figura emblemàtica de la Renaixença és Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902), que amb les epopeies L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886) segueix els passos d’Homer, Virgili i Camões i es converteix en el poeta nacional català; Mossèn Cinto fou d’altra banda un magnífic prosista i, afeccionat com era a viatjar i córrer món, ens ha deixat un llibre de citació obligada en la nostra guia: Excursions i viatges (1887), que –a més de diversos indrets d’Europa i el nord d’Àfrica– ens ajuda a conèixer els Països Catalans, des dels Pirineus fins a les Illes i la costa valenciana. Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924; R. 15), important poeta també, trobà un gran ressò internacional amb el seu drama Terra baixa (1896) a través de la versió operística d’Eugen d’Albert (Tiefland, 1903) i és considerat com el dramaturg més important d’una època ben rica en producció teatral catalana. Entre els nombrosos autors escènics de la segona meitat del segle XIX, Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895), més conegut pel pseudònim de «Serafí Pitarra», assolí així mateix una enorme popularitat, especialment amb les peces còmiques anomenades «gatades». El principal novel•lista fou Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930), que evolucionà del romanticisme al naturalisme; La papallona, la seva primera novel•la (1882), no trigaria a ser traduïda al francès, amb un pròleg de Zola; La febre d’or, la més famosa (1890-92), descriu la dinàmica econòmica de Barcelona entre el boom- i -crac borsari de la primeria dels anys 80 i l’Exposició Universal del 88.

         A les Balears, l’horacià Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Ciutat de Mallorca, 1922) i l’elegíac Joan Alcover (la Ciutat de Mallorca, 1854-1926) són els cappares de l’anomenada Escola Mallorquina, una peculiar tradició lírica que arrenca ja de Josep Lluís Pons i Gallarza (Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 1823 - la Ciutat de Mallorca, 1894) i que –passant per autors com Maria Antònia Salvà (la Ciutat de Mallorca, 1869 - Llucmajor, 1958), Llorenç Riber (Campanet, 1882-1958) i Miquel Ferrà (la Ciutat de Mallorca, 1885-1947)– es prolongarà fins al 1950. La caracteritzen dos trets comuns, l’humanisme clàssic i el rigor formal, que permeten fins i tot d’englobar-hi l’obra poètica dels barcelonitzats Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864 - Barcelona, 1920), influent periodista conservador, i Gabriel Alomar (la Ciutat de Mallorca, 1873 - el Caire, 1941), defensor d’idees avançades en la praxi política i en assaigs com El futurisme (1905), un terme encunyat per ell que internacionalitzaria l’italià Marinetti.

         Tant Oliver com, especialment, Alomar tenen també una participació directa en el modernisme, el complex moviment renovador que des de la darreria del segle XIX fins al 1911 fa bullir el món artístic i cultural de Barcelona i els Països Catalans i el posa a l’hora europea. En literatura, la renovació afecta tots els gèneres i té com a màxim exponent Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), que assumeix el vitalisme de Nietzsche i, confiant en la «paraula viva» brollada de la inspiració, transmet un to de profunda sinceritat en poemes com el Cant espiritual; en l’Oda nova a Barcelona –una represa en clau d’amor-odi de l’entusiàstica Oda a Barcelona verdagueriana–, s’hi manifesta el Maragall cívic de les col•laboracions de premsa, la veu que exhorta les classes dirigents a la reflexió després dels fets de la Setmana Tràgica (1909).

         El gran activista d’aquells anys, sobretot amb les sonades Festes Modernistes de Sitges, fou el polifacètic Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931); en la seva copiosa producció dramàtica, narrativa i periodística, es destaca L’auca del senyor Esteve (apareguda el 1907 com a novel•la i estrenada el 1917 com a obra de teatre), la història d’un botiguer que només viu per fer créixer el negoci familiar de tres generacions i que mor sabent-lo condemnat a extingir-se per la vocació artística de l’hereu; durant una llarga estada a Mallorca, hi pintà molts paisatges i escriví L’illa de la calma (1922), un llibre de viatges «d’interès permanent», tal com deia Josep Pla.

         La novel•la culminant del modernisme és Solitud (1905), de Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert, l’Escala, 1869-1966); la mítica muntanya en què l’ermitana Mila fa el viatge de descoberta de si mateixa i del món té com a referent real el massís de Montgrí, que separa el golf de Roses de la platja de Pals. Uns altres dos narradors de relleu que incideixen en el naturalisme simbòlic i el conflicte individu-societat són Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910), autor d’Els sots feréstecs (1901), l’ombrívola novel•la de les cingleres i clotades del Vallès profund, i Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941), decadentista en Josafat (1906), la novel•la eròtica de la catedral de Girona, i rousseauià a Proses bàrbares (1911), on combrega amb els paisatges i éssers rurals de la Selva i l’Empordà. En aquest gènere de la narrativa breu, Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) és el millor intèrpret de la mar i la marina de la Costa Brava, en particular de Blanes; el recull Marines i boscatges (1903) el convertí de sobte en un mestre indiscutit de la prosa catalana, aurèola que conservaria en tot el període antimodernista i antivuitcentista, perquè la seva recerca de l’harmonia clàssica i les arrels mediterrànies i el seu llenguatge no tan sols riquíssim, sinó estilitzat i pulcre, en feien ja un valor del nou-cents.

Des del 1906, el modernisme va perdent terreny davant un nou moviment estètic més assenyat i de fermes implicacions político-institucionals: el noucentisme sotmet les lletres i les arts als cànons racionals de la classicitat mediterrània i les vincula a la consolidació i l’organització efectiva d’una cultura moderna, recolzant-se en els incipients òrgans de poder del nacionalisme català. El teoritzador de la nova època és el literat i filòsof Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954), mitjançant el Glosari que comença a publicar el 1906 al periòdic «La Veu de Catalunya»; aquestes «glos(s)es» diàries dels temes més diversos, aparegudes durant 15 anys, formulaven judicis de valor i consignes seguint el mètode de passar «de l’anècdota a la categoria» i a vegades s’engranaven en sèries recollides al cap d’un temps en forma de llibres, per exemple La Ben Plantada (1912), on Ors defineix el tipus d’una catalana modèlica com a encarnació exemplar de la mare pàtria. El gènere per excel•lència de la literatura noucentista és la poesia, amb Guerau de Liost (pseudònim de Jaume Bofill i Mates, Olot, 1878 - Barcelona, 1933) i «el príncep dels poetes», Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel•les, 1970), que el 1906 assoleix aquest rang amb Els fruits saborosos, un recull d’idil•lis d’ambientació hel•lènica publicat entre el Primer i el Segon llibre de sonets (1905 i 1907); la musicalitat, la perfecció mètrica i el virtuosisme lingüístic seran ja sempre més elements bàsics de la dilatada obra carneriana, objecte de culte novament avui dia per a les joves generacions d’escriptors. Després vindrà Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), més intel•lectual, però no pas menys influent, el gran «professor-poeta» català, que des del Primer llibre d’estances (1919) projecta la seva saviesa de filòleg en una poesia densa d’idees i de ressons humanístics. Tant Carner com Riba escriviren, a més, proses magistrals de múltiples registres i realitzaren des de bon principi una tasca ingent com a traductors, Carner de l’anglès, sobretot, i Riba dels clàssics greco-llatins –Odissea (1919 i 1948)– i de la literatura alemanya.

         És també el 1906 l’any en què apareix La nacionalitat catalana, la bíblia política d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), president de la Diputació de Barcelona des del 1907 i de la Mancomunitat de Catalunya des del 1914, i l’any en què té lloc a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit en la secció filològico-històrica per Antoni M. Alcover (Manacor, 1862 - la Ciutat de Mallorca, 1932), iniciador del monumental Diccionari català-valencià-balear (1926/62) i recopilador de les rondalles mallorquines. L’any següent es fundava l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on Pompeu Fabra (Gràcia, Barcelonès, 1868 - Prada, 1948), ajudat per escriptors com Ruyra i Carner, facilitaria la producció-recepció literària normativitzant l’idioma, especialment amb les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari ortogràfic (1917), primer pas cap al Diccionari general de la llengua catalana (1932).

         En el terreny de les lletres, tot i l’ensorrada de les plataformes institucionals amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), el noucentisme serà encara ben operatiu als anys 30, però des de la Primera Guerra Mundial ha d’afrontar el repte de l’avantguardisme. El representant més carismàtic i subversiu de la primera avantguarda és Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), amb els anarco-futuristes Poemes en ondes hertzianes (1919); al marge de l’experimentació, Salvat és segurament el poeta català que millor ha sabut expressar la realitat quotidiana de la classe obrera i el goig de viure, i ens ha deixat obres com El poema de la rosa als llavis (1923), d’una sensualitat directa i joiosa, un dels cims de la lírica eròtica europea del segle XX. Tant el Salvat d’avantguarda com l’eròtic ressonen en la poesia de Carles Salvador (València, 1893-1955), el gramàtic que dugué la normativa fabriana al País Valencià. Dins el corrent superrealista, es destaquen els textos d’escriptura automàtica del pintor Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989), especialment el famós Peix perseguit per un raïm (1929). J.V. Foix (Sarrià, Barcelonès, 1893-1987), la principal figura de la poesia avantguardista catalana, conjumina el salt endavant del futurisme i el superealisme –fou ell qui presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí– amb l’arrelament en la tradició medieval i clàssica; els primers llibres de la seva llarga trajectòria creativa són els poemes en prosa Gertrudis (1927) i KRTU (1932), reelaboracions de fragments del Diari 1918, un cicle que anirà prosseguint fins al 1972 i que no aplegarà en un sol volum fins al 1981. També trenca motlles l’humor corrosiu del Grup de Sabadell, del qual emergeix Joan Oliver (Sabadell, 1899-1986), que el 1934 engendra el seu alter ego poètic, Pere Quart, amb la publicació de Les decapitacions.

        A més de Carles Riba, l’anomenat neonoucentisme o segon noucentisme dóna poetes de la talla de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) i Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993). Dins unes coordenades similars de sentiment íntim de la natura –transcendida a la manera (post)simbolista–, nua essencialitat i exquisidesa tècnica, cal esmentar així mateix el professor-poeta  Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1963), el millor escriptor nord-català, amb reculls com Cantaperdiu (1925), Cantilena (1937) o Cambra d’hivern (1966) i, en prosa, El llibre de les set sivelles (1956).

         En els camps de la narrativa i el teatre, la segona generació del nou-cents troba el camí de la novel•la i la comèdia comme il faut en la persona del refinat home de lletres i publicista Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967), que el 1921 estrena Civilitzats, tanmateix i el 1929 publica Fanny. La novel•la d’anàlisi psicològica de més impacte l’escriu Miquel Llor (Barcelona, 1894-1966): Laura a la ciutat dels sants (1931), una mena de Madame Bovary a la catalana, amb Vic de fons. Altres narradors de l’època que es destaquen pel fi estilisme i fa feina ben feta són Ernest Martínez Ferrando (València, 1891-1965), arxiver de la Corona d’Aragó a Barcelona, i C.A Jordana (Barcelona, 1893 - Buenos Aires, 1958). Aquests neonoucentistes coexisteixen, però, amb autors que tenen poc a veure amb el món orsià, entre els quals n’hi ha uns quants d’excepcionals. Així, Joan Puig i Ferreter (la Selva del Camp, 1882 - París, 1956), que havia estat en l’última fase del modernisme un vigorós dramaturg ibsenià, emprèn a la segona meitat dels anys 20 una fecunda carrera com a narrador dels seus pelegrinatges apassionats i obsessius neguits dostoievskians i publica el 1934 Camins de França, una obra mestra de l’autobiografia novel•lada. Director literari d’Edicions Proa des del 1928, Puig i Ferreter influeix fortament en els gustos novel•lístics de l’època de la Generalitat republicana i promou joves valors, com ara Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984), el novel•lador de les terres de l’Ebre, o Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990), que reflecteix l’ambient del seu Poblenou, la barriada obrera barcelonina, en novel•les com Suburbi (1936).

        Tampoc no era orsià l’exuberant Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), l’aristòcrata que sabia parlar amb la llengua del poble i que assolí una gran popularitat tant en poesia –Cançons de rem i de vela (1923)– com, sobretot, en teatre –més de 50 peces, sovint en vers. Fou, altrament, un prosista extraordinari de novel•les –Vida privada (1932)–, columnes periodístiques –Cafè, copa i puro (1929)–, impressions de viatge –La ruta blava (1964)– i memòries (1954). El seu català ric i acolorit li permeté, encara, de traduir en vers gairebé tot Shakespeare i la Divina Comèdia.

         Un altre cas a part és Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), que ens ha deixat la màxima quantitat de prosa de la literatura catalana: 47 volums en l’Obra completa definitiva (1966-92). Partidari del realisme cru i del llenguatge col•loquial i addicte a un món pagès en procés d’extinció, es catalogava sempre ell mateix com a postnoucentista. Totes les seves obres –també les conformades com a ficcions novel•lesques– pertanyen més o menys directament a gèneres com la crònica periodística, el dietari –El quadern gris (1966), reelaboració de les anotacions escrites entre el 1918 i el 1919–, el retrat –Homenots (1958-62)– o el llibre de viatges –Coses vistes (1925). Entre el 1919 i el 1939, Pla conegué com a corresponsal moltes parts d’Europa, però ací ens interessa més de recordar-ne el munt de guies i papers diversos –Els pagesos (1952)– en què descriu el seu Empordanet i el seu país gran –els Països Catalans: «Jo sóc dels qui creuen … que les terres de llengua catalana … formen un dels conjunts europeus més unificats.» L’opus planià, en conjunt, es caracteritza per la capacitat d’observació i per un estil basat en l’adjectivació precisa, que dóna entitat fins i tot als fets i detalls d’aparença banal.

         Nascut el mateix any que Pla i admirador com ell dels moralistes clàssics francesos, Llorenç Villalonga (la Ciutat de Mallorca, 1897-1980) comença a crear el 1931 amb Mort de dama el mite de Bearn, que a partir dels anys 50 es convertirà en un dels cicles novel•lístics més notables de la literatura catalana. D’una manera primer esperpèntica i després elegíaca, hi mostra l’esfondrament de l’aristocràcia i la societat tradicional de Mallorca davant el món del turisme i el consum, en un vast retaule esmaltat de reflexions il•lustrades i evocacions històriques.

         Dos autors balears de la promoció següent, que comparteixen també l’any de naixença, són figures prou desiguals. L’un, Marià Villangómez (Eivissa, 1913-2002) inicia als anys 30 en la línia de l’Escola Mallorquina un llarg recorregut de poeta i traductor, en què anirà afegint variacions postsimbolistes i realistes al leitmotiv del lligam umbilical amb el terrer –recordem-ne, de passada, el llibre de proses descriptives Eivissa: la terra, la història, la gent (1972). L’altre, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (la Ciutat de Mallorca, 1913 - sanatori del Brull, Osona, 1938), deixeble de Gabriel Alomar, té una vida i una obra segades en flor; amb Imitació del foc (1938) –un riu encès de poemes on conflueixen el culturalisme ribià, el barroquisme i el superrealisme–, exercirà anys a venir una influència decisiva en la renovació de la poesia illenca.

         Rosselló-Pòrcel serà a més per a tot l’àmbit literari català el símbol de la generació perduda o sacrificada a causa de la Guerra d’Espanya, juntament amb Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942), que en els últims set anys de vida escriu al sanatori antituberculós de Puigdolena una obra poètica d’alada musicalitat sobre la mort individual i comunitària i sobre l’esperança religiosa i civil d’un més-enllà. La guerra-i-pau / derrota del 36-39, narrada pel seu amic i editor Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) en Incerta glòria (1956/1969) –la millor novel•la catalana sobre el tema i la més notable, alhora, dins el gènere de les catòlico-existencials–, marca un tombant crític per al país, i també per als seus escriptors, joves o vells, ja fets o en embrió, expatriats o silenciats. La ruïna del món laboriosament construït des de la Renaixença els fa ser més greus i profunds, els confronta amb noves situacions, els dóna una especial responsabilitat en la salvació dels mots i en la supervivència col•lectiva.

         En la diàspora, Josep Carner, que converteix l’allunyament en exili irrevocable, escriu Nabí (1941) i Carles Riba les Elegies de Bierville (1943) – dos llibres de dens contingut moral, i dues fites de la poesia europea contemporània. El satíric Joan Oliver / Pere Quart –que havia afrontat ja sense sarcasme els temps revolucionaris en l’Oda a Barcelona (1936) i en la peça teatral La fam (1938)– agafa un to desoladament nostàlgic en els poemes de Saló de tardor (1947). El whitmanià Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) ens ha deixat amb la novel•la lírica Xabola (1942) / Crist de 200.000 braços (1968) un testimoniatge colpidor sobre la condició humana dels refugiats als camps de concentració de la Catalunya del Nord; de la seva vasta obra poètica, escrita pràcticament tota a Mèxic i als Estats Units, hom sol destacar-ne Màrsias i Adila (1948), un cim de l’epopeia moderna. Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 - Malgrat, 1991) narra la inadaptació d’uns exiliats catalans en un país subdesenvolupat de l’Amèrica Central en Tots tres surten per l’Ozama (1946), una novel•la-reportatge en què la trama es fragmenta en diversos plans simultanis a la manera Dos Passos.

         A l’interior, gairebé només es poden fer versos, per a petits cercles d’amics i coneguts. Riba torna ja el 43 i, fins a la mort, el 59, serà l’eix de la continuïtat cultural. En el camp de la creació lírica, el seu mestratge es deixa sentir en tota una línia de «poesia pura» i tendent a la metafísica, seguida per autors tan significatius com Joan Teixidor (Olot, 1913 - Barcelona, 1992) i Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984).

         Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), que abans de la guerra s’havia revelat ja com un prosista original i intensament líric o sarcàstic, expert en el maneig del llenguatge culte i popular –Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935)–, emprèn amb Cementiri de Sinera (1946) i Les cançons d’Ariadna (1949) una obra en vers on, sempre amb la mort a l’aguait –la seva personal, la de l’íntim amic Rosselló-Pòrcel, la del país–, expressa tota la desolació de la immediata postguerra, dels temps més sinistres del franquisme. L’espaterrant farsa Primera història d’Esther (publicada el 48 i estrenada el 57) és, també, una desesperançada professió de fe en la llengua catalana. Després hi haurà encara l’Espriu igualment lúcid, però més esperançós –els temps ja han canviat–, de La pell de brau (1960). Per damunt dels gèneres, l’opus esprivià forma un tot articulat d’actituds existencials, temes, personatges i escenaris –especialment el de la pàtria petita o Sinera (Arenys a l’inrevés), un dels grans mites de la literatura universal, entreteixit amb elements de la tradició clàssica greco-llatina i, encara més, de la bíblico-judaica.

         També J.V. Foix publica als anys 40 els primers llibres en vers, a l’alçada dels de Carner, Riba i Espriu: Sol, i de dol (1947, amb data del 1936) i Les irreals omegues (1948). Foix enllaça l’avantguarda sorgida de la Primera Guerra Mundial amb la segona avantguarda, que dóna un altre poeta eminent del segle XX: Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), autor de més de 100 volums de poemes i de 323 peces de «poesia escènica» i «minidrames». Aquest bon amic de Miró i estimulador company de Tàpies des de l’època de «Dau al Set» ha fet experiments creatius de tota mena –incloent-hi la poesia visual i la poesia-objecte–, però al mateix temps sap elaborar com Foix sonets perfectament cisellats, o sextines. Afeccionat a la màgia, Brossa sol cercar l’efecte d’autoreflexió o la denúncia del poder i l’alienació amalgamant les il•lusions del prestidigitador amb fragments de la realitat de cada dia. L’esperit de revolta propi de l’avantguarda es manifesta així mateix en l’obra del «poeta maleït»
Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008), un dels capdavanters de la resistència cultural entre el 1939 i el 1945 i especialista en Picasso.

         Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la repressió no és ja tan absoluta i la tímida represa editorial torna a fer possible la publicació de narrativa. Entre els llibres que van sortint a llum, n’hi ha d’autors exiliats o repatriats de fresc, per exemple Xavier Benguerel, que en Els fugitius (1956) relata l’èxode del 39, o Ferran de Pol (Arenys de Mar, 1911-1995), que recrea el món maia en Abans de l’alba (1954). Pere Calders (Barcelona, 1912-1994), que el 1936 ja havia publicat El primer arlequí –i el 38 Unitats de xoc, una crònica del front–, es consagra com a contista de l’atzar i l’absurd amb Cròniques de la veritat oculta (1955) i Gent de l’alta vall (1957), sobre el xocant Mèxic indígena; l’èxit d’Antaviana, el muntatge teatral de Dagoll-Dagom sobre la seva obra (1978/79), en farà un dels narradors més llegits d’avui. Estretament vinculat amb Calders, Avel•lí Artís-Gener (Barcelona, 1912-2000), el popular ninotaire i enigmista «Tísner» –autor, també, d’una novel•la-reportatge sobre l’experiència del front: 556 Brigada Mixta (1945)–, ha estat més tardà en la producció d’obres tan remarcables com Paraules d’Opoton el Vell (1968), la novel•la ucrònica en què Europa és descoberta pels asteques.

         L’aparició de Vint-i-dos contes (1958) marca el retorn literari de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1909 - Girona, 1983), amb Caterina Albert la màxima figura femenina de les lletres catalanes, traduïda fins ara a una dotzena de llengües. Si Aloma (1938) havia tipificat la dramàtica iniciació vital d’una adolescent, La plaça del Diamant (1962), la seva novel•la més famosa, refà tota la història de la generació perduda –les il•lusions juvenils de la República, el xoc de la guerra, la prostració sota el franquisme– des de la perspectiva d’una dona qualsevol de Gràcia, la barriada menestral de Barcelona. La meva Cristina i altres contes (1967) enceta l’última etapa de l’obra rodorediana, en què els elements poètics i fantàstics prevaldran cada vegada més sobre els realistes. Aquesta evolució culmina en la novel•la Mirall trencat (1974), una polièdrica saga familiar, i en les proses esotèrico-superrealistes de Viatges i flors (1980).

         Dels no-exiliats, una altra dona, Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), sobresurt no tan sols com a narradora, sinó també per la intensa activitat teatral i pels assajos de caire feminista. Des del 1952 tragué a llum nombroses novel•les i narracions breus protagonitzades sovint per dones, però paradoxalment el seu personatge més ben perfilat és Jeroni Campdepadròs, l’afrancesat home de lletres de la novel•la històrica Un lloc entre els morts (1968).

Com M. A. Capmany, Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, Segarra, 1918 - Barcelona, 1990), combatent de la Lleva del Biberó, pot ser comptat entre els membres més joves de la generació perduda, però això no li impedirà de convertir-se en un novel•lista de pura raça, el més prolífic de la literatura catalana. Del centenar llarg de narracions llargues o curtes que escriví, moltes no sortiren fins al cap de molts anys, per culpa de la censura, i d’altres són encara inèdites. De filosofia existencialista, compromès completament amb la causa de l’alliberament nacional-i-social, formalment Pedrolo es caracteritza per l’experimentació de tota mena de tècniques, amb les quals aborda els més diversos temes, organitzats a vegades en cicles. El més conegut és Temps obert, constituït per 11 novel•les escrites entre el 1963 i el 1968. Pedrolo ha conreat també la novel•la de gènere, com ara la policíaca, implantada de fet per ell als Països Catalans, o la ciència-ficció, amb Mecanoscrit del segon origen (1974), autèntic bestseller de la literatura catalana: més d’un milió d’exemplars venuts, avui per avui. En els seus inicis havia estat un peoner a escala internacional del teatre de l’absurd, per exemple amb Homes i no (1959).

         Entre els autors remarcables que entren en escena pels anys 40-50, hi ha també Enric Valor (Castalla, Alcoià, 1911- València, 2000), narrador i rondallista –i, amb Carles Salvador, el gramàtic que més ha contribuït a la normalització lingüística valenciana, en una tasca iniciada ja abans de la guerra; els poetes Xavier Casp (Carlet, Ribera Alta, 1915- València 2004) i Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1917); Jordi Pere Cerdà, pseudònim del resistent antinazi Antoni Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920), poeta tel•lúric i dramaturg revolucionari; Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003), valorat sobretot per les narracions i novel•les en què mistifica la realitat i crea un món superrealista poblat d’éssers fabulosos; Guillem Viladot (Agramunt, Urgell, 1922- Barcelona 1999), experimentador de la poesia visual i concreta; Josep Vallverdú (Lleida, 1923), especialitzat en la literatura juvenil i descriptor de les terres de Ponent; Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006), poeta experimental o realista que recupera a vegades Salvat-Papasseit i savi imbricador com Perucho de realitat i somni en les quinze proses de Mites (1954), un llibre fora de sèrie, i narradors d’un neorealisme documental o psicològic com Estanislau Torres (Barcelona, 1926) o Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926).

El 1954 sortia Com ganivets o flames, la primera novel•la del polifacètic Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927), que, havent reportat el Combat de nit (1959) dels camioners, una de les millors novel•les de l’època, no trigaria a emprendre l’aventura de la Nova Cançó i que, des del 1976, s’havia sabut guanyar un públic fidel amb la columna diària a l’«Avui».Una faceta constant de la seva activitat són les publicacions sobre les terres catalanes. Com Pla, Espinàs sedueix el lector per la capacitat que té de transformar les coses corrents en bona literatura.

Després d’haver publicat uns quants volums de versos de caire existencialista, Joan Fuster (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992) iniciava el 1955 amb El descrèdit de la realitat l’obra assagística més important de la literatura catalana contemporània. Erudit i intel•ligent, enginyós i càustic, lúcid observador de la realitat, predicador de la raó i els valors humanístics des del seu escepticisme irònic, Fuster ha reflexionat i ha fet reflexionar sobre infinitat de temes, però ací hem de destacar-ne la contribució decisiva al coneixement del País Valencià i els Països Catalans. En aquest aspecte, ens ha deixat tres llibres antològics: Nosaltres els valencians (1962), Qüestió de noms (1962) i Viatge al País Valencià (1971).

         El 1953, amb Ciutat a cau d’orella, eixia a llum un nom inseparable del de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta de València, 1924-1992), sens dubte el millor poeta valencià des d’Ausiàs Marc –en qui sol inspirar-se, d’altra banda. En aquest primer recull hi són ja presents l’exaltació del sexe i la por a la mort que seran dues de les constants de la seva vasta obra, culminada potser en el prodigiós Llibre de meravelles (1971). Periodista d’ofici, Estellés és capaç a més de furgar en les entranyes de la realitat quotidiana, amb un llenguatge desimbolt, sovint mordaç.

         Marcat també per la malaltia, d’extracció modesta, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929- Vic, 2003) és com Estellés un gran poeta que comença a publicar ja a la primera meitat dels anys 50 i que no es consagra i es popularitza fins als 70. Circumstàncies biogràfiques a part, Martí i Pol comparteix encara amb Andrés Estellés el compromís cívic, la ironia i una reelaboració de la quotidianitat i un vitalisme que recorden Salvat-Papasseit, però no s’emmiralla en Ausiàs Marc i té un to menys virulent, més discret.

         A les Balears, els anys 50 són els de l’extinció de l’envellida Escola Mallorquina, dinamitada per poetes que entronquen amb Rosselló-Pòrcel. El moviment renovador parteix de Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 - Barcelona, 1991) i Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997), que el 1952 es donen a conèixer amb els reculls L’hora verda i Quatre poemes de Setmana Santa. Aquests mateixos autors, juntament amb un Villalonga que de fet comença ara a comptar, obren la prosa illenca als nous corrents de la narrativa europea. Al tombant dels 60 apareixen les primeres obres del poeta i assagista Josep M. Llompart (la Ciutat de Mallorca, 1925-1993), un dels prohoms cívico-culturals de les últimes dècades, i d’un precoç Baltasar Porcel (Andratx, 1937), que debuta amb un teatre existencial i de l’absurd i, amb Solnegre (1961), inicia ja la carrera de novel•lista mitificador de les Illesw i la seva gent, sobretot l’aventurera –a més d’Els argonautes (1968) i altres magnífiques novel•les i narracions breus, Porcel escriurà també molts llibres de viatges sobre el país balear.

         Els anys 60 porten arreu dels Països Catalans la moda del realisme social o històric, centrada en la poesia. A Riba li succeixen Espriu, sobretot el de La pell de brau, i el Pere Quart de Vacances pagades (1960). Entre els seguidors d’aquesta línia, es destaquen Xavier Amorós (Reus, 1923), Joaquim Horta (Barcelona, 1930), Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935), Lluís Alpera (València, 1938), Miquel Bauçà (Felanitx, 1940) –que amb el temps derivarà cap a una narrativa poetitzant i críptica– i el Martí i Pol d’El poble o La fàbrica.

         La gran revelació poètica de la dècada és, però, Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972), que practica un realisme autobiogràfic i invoca ja com a mestres Carner i Foix. Narratiu o líric, amerat de cultura, Ferrater s’expressa sempre en un to col•loquial i, contra el pas fatídic del temps, vol fixar els petits moments de felicitat, llibertat o consciència, donar una forma objectiva a les experiències amoroses, especialment. Autor de només tres llibres de poemes, el 1968 els aplegà en un de sol sota el títol significatiu de Les dones i els dies.

         Els accents nous de Ferrater no triguen a ressonar en poetes com Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941), Narcís Comadira (Girona, 1942) i Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat, 1944). A les Illes, es desclou amb un recull de lírica amorosa –Poemes a Nai (1965)– el ja madur Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-1996; vegeu la Ruta 45), que el 1973 es revelarà com un prosista extraordinari amb la novel•la Fuita i martiri de sant Andreu Milà.

         Entre els narradors que apareixen als 60, sobresurten Víctor Móra (Barcelona, 1931), Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, Selva, 1932), Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933), Robert Saladrigas (Barcelona, 1940), Gabriel Janer Manila (Algaida, Mallorca, 1940; vegeu la Ruta 45) amb el seu captivant món de fantasia i Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1942), que obren pas al boom de la prosa illenca en la dècada següent, i Terenci Moix (Barcelona, 1942-2003), el primer «enfant terrible» de la nova literatura catalana, molt influït pel cinema i els comics, que el 1969 publica El dia que va morir Marilyn.

         Pere Verdaguer (Banyoles, 1929), rossellonès des del 1939 –i destacat estudiós i militant de la cultura nord-catalana–, estrena el 1966 amb El cronomòbil la seva faceta de novel•lista de ciència-ficció, tasca en què reïx a combinar el rigor científic amb l’humor i la denúncia.

         En teatre, Ricard Salvat (Tortosa, 1934), fundador el 1960 amb M.A. Capmany de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i Feliu Formosa (Sabadell, 1934) –futur poeta i prosista «ferraterià»– introdueixen el brechtianisme, però el 1963 la primera representació a l’estat espanyol d’una obra de Brecht –L’òpera de tres rals– costa la dissolució a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que funcionava des del 1955. És tanmateix una època de florida dels grups independents, en què es formen també Els Joglars (1962), origen d’una important tradició de teatre basat en el gest i els efectes sensorials que refermaran després Els Comediants, El Tricicle i La Fura dels Baus. Al costat de Salvat i Formosa, els anys 60 donen a més autors com Alexandre Ballester (Gavà, 1934; trasplantat de petit a Mallorca), Jordi Teixidor (Barcelona, 1939) i Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940), als quals s’afegiran ben aviat els germans Rodolf i Josep Lluís Sirera (València, 1948 i 1954), que el 1969 creen el grup El Rogle.

En els anys que van dels Fets de Maig del 68 a la mort del dictador Franco el 1975, el realisme social deixa de ser hegemònic i dóna pas a una nova època que encara avui perdura, caracteritzada en general per la dissociació de la literatura i la política i pel ventall molt més ampli d’opcions literàries. Entre les principals tendències, en poesia o prosa poètica hi ha l’anomenat inicialment «formalisme», l’atenció prioritària a la qualitat formal, amb Carner com a màxim model, i, alhora, un cert avantguardisme «clàssic» que vol seguir els passos de Foix; d’altres, més afins a Brossa, porten la recerca experimental –també en narrativa– a la mateixa textura d’allò que escriuen, tractant el text com una entitat autosuficient; abunden els poetes que estan per un realisme més o menys anecdòtic a la manera de Ferrater, i no tant els que professen encara el compromís civil. En narrativa, hi ha tirada al realisme màgic, a la novel•la històrica i, a partir dels 80, al minimalisme i el «realisme brut» americans; es consoliden, a més, modalitats populars com la novel•la policíaca, la de ciència-ficció o l’eròtica.

D’altra banda, amb la democratització de l’estat espanyol s’ha anat generalitzant l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes, i això ha comportat un increment espectacular de la producció literària. El salt quantitatiu es nota també a la Catalunya del Nord, on en els nostres dies hi ha conreadors de tots els gèneres, com arreu dels Països Catalans. Aquesta abundància ens obliga a cloure el capítol amb una llista, ni de bon tros exhaustiva, dels autors més notables que han anat manifestant-se del 70 ençà, justament l’any en què Pere Gimferrer (Barcelona, 1945), ben acomboiat per Carner-Foix-i-Brossa, feia el salt de la literatura espanyola a la catalana amb el magnífic llibre de poemes Els miralls.

Per rigorós ordre de data de naixença, al nom de Gimferrer hi afegirem el dels poetes: Albert Ràfols Casamada (Barcelona, 1923; ja esmentat com a pintor al capítol d’art), Segimon Serrallonga (Torelló, Osona, 1930), Jaume Pérez i Montaner (l’Alfàs, Marina Baixa, 1938), Joan Margarit (Sanaüja, Sagarra, 1938), Jordi Pàmias (Guissona, Sagarra, 1938), Salvador Oliva (Banyoles, 1942), Antoni Marí (Eivissa, 1944), Damià Huguet (Campos, Mallorca, 1946), Josep Piera (Beniopa, Safor, 1947), Jaume Pont (Lleida, 1947), J.M. Sala-Valldaura (Gironella, Berguedà, 1947), Ramon Pinyol (Cornellà de Llobregat, 1950), Joan Navarro (Oliva, 1951), Enric Casassas (Barcelona, 1951), M. Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952-1998), Miquel Desclot (Barcelona, 1952), Valerià Pujol (Premià de Dalt, Maresme, 1952-1992), Patrik Gifreu (Perpinyà, 1952), Marc Granell (València, 1953), David Jou (Sitges, 1953), Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954), Salvador Jàfer (Ràfol de Salem, Vall d’Albaida, 1954), Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954), Antoni Tàpies-Barba (Barcelona, 1956), Àlex Susanna (Barcelona, 1957), Xavier Lloveras (la Bisbal d’Empordà, 1962), Jaume Subirana (Barcelona, 1963), Carles Torner (Barcelona, 1963) etc.

         Els noms dels narradors són: Jordi Carbonell i Tries (Perpinyà, 1920), Maria Àngels Anglada (Vic, 1930- Figueres, 1999), Olga Xirinacs (Tarragona, 1936), Joan F. Mira (València, 1939), Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941- Barcelona, 2005), Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), Josep-Lluís Seguí (València, 1945), Isidre Grau (Sabadell, 1945), Josep Albanell (Vic, 1945), Guillem Frontera (Ariany, Mallorca, 1945), Jaume Fuster (Barcelona, 1945-1998), Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946), Llorenç Capellà (Montuïri, Mallorca, 1946), Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991), Jaume Cabré (Barcelona, 1947), Jordi Coca (Barcelona, 1947), Biel Mesquida (mallorquí, Castelló de la Plana, 1947), Josep Lozano (Alginet, Ribera Alta, 1948), Carme Riera (la Ciutat de Mallorca, 1948), Pau Faner (Ciutadella, Menorca, 1949), Maria Barbal (Tremp, Pallars Jussà, 1949), Valentí Puig (la Ciutat de Mallorca, 1949), Ferran Cremades i Arlandis (Bellreguard, Safor, 1950), Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950), Ramon Solsona (Barcelona, 1950), Ferran Torrent (Sedaví, Horta de València, 1951), Quim Monzó (Barcelona, 1952), Miquel de Palol (Girona, 1952), Margarida Aritzeta (Valls, 1953), Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), Maria Mercè Roca (Port Bou, 1958), Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959), Sergi Pàmies (París, 1960), Gabriel Galmés (Manacor, Mallorca, 1962), M. de la Pau Janer (la Ciutat de Mallorca, 1966) etc.