Música catalana

La tradició musical catalana arrenca dels mateixos orígens de la nació i té els primers focus en les escoles monàstiques o catedralícies, especialment les de Ripoll i Sant Cugat del Vallès. A Ripoll, el monjo Oliba –deixeble del famós abat homònim– hi escriu al segle XI el tractat Breuiarum de musica, i procedeix també d’aquest monestir una coneguda versió del cant de la Sibil•la que data del segle X, en llatí. Aquest recordatori del Judici Final en plena joia nadalenca, provinent segons sembla de la litúrgia mossàrab, s’interpretava ja en català al segle XIII i encara avui forma part de les celebracions de la nit de Nadal, sobretot a Mallorca.

         També ve de temps immemorials la Festa d’Elx, l’impressionant misteri cantat sobre la mort i l’assumpció de la Mare de Déu que es representa cada 14 i 15 d’agost en aquesta ciutat valenciana. El text poètic, en català, data probablement en la seva forma primitiva de mitjan segle XV, però les representacions devien començar ja al darrer terç del segle XIV, i hi ha estudiosos que encara les fan cent anys més antigues. Sigui com sigui, la perduració d’aquest drama musical litúrgic és un cas únic en la cultura europea.

         En l’àmbit profà, el Casal de Barcelona tingué un paper decisiu en la lírica trobadoresca provençal dels segles XII i XIII i, entre els trobadors més assenyalats, n’hi ha molts del sud de les Corberes, com Cerverí de Girona, Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà, etc. Malauradament, d’aquests poetes-músics catalans, només s’han conservat melodies dels rossellonesos Berenguer de Palou i Ponç d’Ortafà i dels autors anònims de quatre peces copiades en un manuscrit de Sant Joan de les Abadesses.

         A la baixa edat mitjana, el monestir de Montserrat ocupava ja un lloc de privilegi en l’activitat musical dels Països Catalans. Així ho demostra el famós Llibre vermell de Montserrat, un còdex de la darreria del segle XIV que conté diversos cants en llatí i dos en català. Algunes d’aquestes peces portaven una mena de notació coreogràfica i s’interpretaven «a ball redon», és a dir que es feien formant rodones, agafats els balladors per les mans mentre anaven voltant, sigui en un sol sentit o bé alternant tots dos sentits –ben bé com la sardana d’avui en dia. Són les úniques mostres de danses sagrades de l’època que es conserven a Europa. El Collegium Musicum, documentat al principi del segle XIV com una institució que venia de temps antics, és avui l’Escolania de Montserrat, de renom internacional. L’escola montserratina ha donat al llarg de les centúries molts compositors importants, per exemple al segle XVII Joan Cererols (1618-1680) i al XVIII Narcís Casanoves (1747-1799). També s’havia format a Montserrat l’olotí Antoni Soler (1729-1783), mestre de capella de la seu de Lleida i d’El Escorial, organista i autor d’unes 700 composicions. Escriví música religiosa en tota mena de gèneres i també música escènica, molta de la qual és totalment desconeguda.En el camp instrumental escriví un gran nombre d’obres de clavecí, sis concerts per a dos orgues i cinc concerts de música de cambra i diversos escrits sobre teoria musical.

         En el camp de la música d’orgue, la gran figura del període barroc a tota la Península Ibèrica fou el valencià Joan Baptista Cabanilles (1644-1712), que es caracteritza per una tècnica del contrapunt molt complexa i un ús audaç de les dissonàncies. Un altre valencià, Vicent Martín i Soler (1754-1806), treballà com a operista des del 1780 a la cort de Nàpols i des del 1785 a la de Viena. Entre les seves nombroses òperes, tingué un èxit esclatant Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà, de la qual Mozart recollí un tema en Don Giovanni.El 1788 es traslladà a Sant Peterburg, on –tret d’una breu estada a Londres– romandria fins a la mort.

         Al segle XVIII, Manuel Garcia, anomenat el pare Basili, introduí la guitarra en els cercles aristocràtics. El seu deixeble més conspicu fou Josep Ferran Sorts (Barcelona, 1778 - París, 1839), sovint esmentat com a Ferran –o Fernando– Sor, màxim representant del romanticisme musical català. Format a l’Escolania de Montserrat, Sorts triomfà com a guitarrista i compositor a Londres, Moscou i París, on el 1830 publicà el cèlebre tractat Méthode pour la guitarre. Entre els seus contemporanis tenia la reputació de ser el millor guitarrista del món, i les seves composicions per a guitarra són encara avui altament valorades. També continuen formant part del repertori guitarrístic internacional les obres de Francesc Tàrrega (1852-1909), de Vila-real, que aprengué a dominar l’instrument a Castelló de la Plana amb el guitarrista popular conegut com el Cec de la Marina. Després d’haver exhibit el seu talent interpretatiu per tot Europa, una paràlisi l’obligà a concentrar-se en la composició i la docència, a Barcelona.

         En piano, els compositors catalans de més anomenada són Isaac Albéniz (1860-1909) i Enric Granados (1867-1916), tots dos deixebles del gran musicòleg tortosí Felip Pedrell (1841-1922). Albéniz, nascut a Camprodon i criat a Barcelona, fou un nen prodigi que començà ja a vuit anys a Catalunya els recitals pianístics que més endavant el farien viatjar per molts altres països d’Europa i Amèrica. Granados, de Lleida, fundà a Barcelona el 1899 la Societat de Concerts Clàssics i el 1901 l’Acadèmia Granados –encara existent com a Acadèmia Marshall–, on pogué transmetre la seva extraordinària tècnica pianística. Si les composicions de la darrera etapa d’Albéniz presenten afinitats amb les de Debussy, les de Granados són sempre impregnades d’un romanticisme tardà, amb influències de Schumann i Liszt.

Robert Gerhard (1895-1970), un català de Valls d’ascendència suïssa i francesa, alumne de Granados i de Pedrell, és considerat en canvi com el principal compositor d’avantguarda dels Països Catalans. Estudià a Viena i a Berlín del 1923 al 1925 amb Arnold Schönberg i fou el peoner de la música dodecatònica a la Península Ibèrica. Als anys 30 exercí de professor a l’Escola Normal de la Generalitat i treballà a la secció de música de la Biblioteca de Catalunya. A instàncies seves, entre el 1931 i el 1932, Schönberg passà una temporada a Barcelona, on escriví una part de Moses und Aaron; la filla tinguda aleshores pel vienès, futura esposa de Luigi Nono, rebé el nom de Núria. També Anton von Webern i Alban Berg vingueren en aquella època a la capital catalana. A partir del 1939, Gerhard visqué exiliat a Cambridge, on treballà a la secció de música del King’s College.La seva vasta obra va des de la música de cambra i les simfonies fins a la reelaboració de cançons populars catalanes, passant per l’òpera i el ballet.

Altres compositors eminents nascuts a la darreria del segle XIX són Baltasar Samper (la Ciutat de Mallorca, 1888 - Mèxic, 1966), que reeixí a combinar l’impressionisme francès amb els aires populars mallorquins; l’alacantí Òscar Esplà (1889-1976), important també com a teòric, i a qui devem la reforma de la part musical de la Festa d’Elx; el barceloní Frederic Mompou (1893-1987), autor i intèrpret de peces per a piano d’una puresa cristal•lina; Eduard Toldrà (1895-1962), de Vilanova i la Geltrú, que –a més d’excel•lir com a violinista, director d’orquestra i pedagog– ens ha deixat inspirades peces de música de cambra, sardanes, cançons i l’òpera El giravolt de maig, sobre un text de Josep Carner i amb figurins i decorats de Xavier Nogués, i Manuel Blancafort (1897-1987), del poble vallesà de la Garriga, autor d’esplèndides obres per a piano, simfonies i cançons.

Entre els compositors que a partir dels anys 30 han fet aportacions de relleu al patrimoni musical dels Països Catalans, adscrits als més diversos corrents de la música contemporània, figuren Joaquim Rodrigo (Sagunt, 1902), Joaquim Homs (Barcelona, 1906), Jaume Mas i Porcel (la Ciutat de Mallorca, 1909), Xavier Montsalvatge (Girona, 1911), Manuel Valls (Badalona, 1920-1984), Josep Casanovas (Barcelona, 1924), Josep Cercós (Barcelona, 1925), Jaume Padrós (Igualada, 1926), Josep M. Mestres-Quadreny (Manresa, 1929), Joan Guinjoan (Riudoms, 1931), Xavier Benguerel (Barcelona, 1931), Narcís Bonet (Barcelona, 1933), Salvador Pueyo (Barcelona, 1935), Josep Soler i Sardà (Barcelona, 1935), Carles Santos (Vinaròs, 1938), etc.

         El músic català més famós de tots els temps és però sens dubte Pau Casals, nascut el 1876 al Vendrell, la capital del Baix Penedès, i mort gairebé centenari el 1973 a San Juan de Puerto Rico. Veritable creador de la tècnica moderna del violoncel, inicià la seva singular carrera internacional de solista el 1899 amb un ressonant concert a París. Formà un trio amb Thibaud i Cortot, i, a Barcelona, exercí la docència i fundà l’Orquestra Pau Casals i l’Associació Obrera de Concerts, que als anys 20 i 30 influïren decisivament en la vida musical de Catalunya. Des dels anys 40, Pau Casals encarnà la lluita universal per la pau, la llibertat i les minories oprimides i, en particular, la protesta contra la dictadura franquista i la reivindicació de la nació catalana. Voluntàriament exiliat, renuncià a la carrera de concertista i actuà només en ocasions excepcionals i, del 1950 al 1966, als seus festivals de Prada, la vila de la Catalunya del Nord on residí llarg temps. El 1960 estrenà el seu missatge de pau al món: l’oratori El Pessebre, a partir d’un poema de Joan Alavedra, i el 1971 l’Himne a les Nacions Unides, amb text de W.H. Auden.

         Casals ha fet escola i, entre els seus continuadors, hi ha violoncel•listes tan notables com Gaspar Cassadó (Barcelona, 1897 - Madrid, 1966) i Lluís Claret (Andorra la Vella, 1951). Altres intèrprets contemporanis dels Països Catalans que han assolit prestigi internacional són les sopranos Victòria dels Àngels (Barcelona, 1923) i Montserrat Caballé (Barcelona, 1933) i els tenors Jaume Aragall (Barcelona, 1939) i Josep Carreras (Barcelona, 1946); els pianistes Josep Iturbi (Alboraia, 1895 -Hollywood, 1980), Alícia de Larrocha (Barcelona, 1923), Rosa Sabater (Barcelona, 1929 - Mejorada del Campo, 1983) i Carles Santos; els violinistes Gonçal Comellas (Avinyonet, 1945) i Gerard Claret (Andorra la Vella, 1951), germà bessó de Lluís Claret; el gambista Jordi Savall (Igualada, 1941) que ha format el conjunt de música antiga Capella Reial de Catalunya, de renom internacional; l’organista Montserrat Torrent (Barcelona, 1926); els guitarristes Gracià Tarragó (Salamanca, 1892 - Barcelona, 1973) i Renata Tarragó (Barcelona, 1927), pare i filla; i els directors d’orquestra Enric Garcia-Asensio (València, 1937), Antoni Ros-Marbà (Barcelona, 1937) i Salvador Mas (Barcelona, 1951), director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.

         De la importància de la música en la societat catalana, en donen fe dos edificis barcelonins: el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana. El Liceu, en plena Rambla, fou inaugurat el 1847 i era el teatre d’òpera més gran de l’època. Al cap d’un segle i mig de permanència en l’elit operística mundial i després del greu incendi el gener de 1994, s’ha fet ara necessari de remodelar-lo i d’ampliar-lo. El Palau de la Música Catalana fou construït del 1905 al 1908 per l’arquitecte Domènech i Montaner i el 1908 rebé el premi de la ciutat de Barcelona al millor edifici de l’any. Difícilment es podria trobar encara avui enlloc del món una sala de concerts més maravellosa. La seva decoració interior i exterior és un compendi de les arts i els materials modernistes: rajoles, mosaics, marbres, esmalts, vitralls, llums, balustrades, pintures, escultures, relleus, els bustos en guix de Beethoven i Clavé a l’escenari…, tot, fins al més petit detall, s’hi integra en un conjunt exemplar del modernisme. El Palau acull tota mena de manifestacions musicals i pertany a l’Orfeó Català, la societat coral i filharmònica per excel•lència del país des del 1891, que hi té l’estatge, l’arxiu i una rica biblioteca especialitzada.

 

Cançons

La tradició catalana ha atresorat al llarg dels segles un corpus impressionant de cançons tradicionals, algunes de les quals han estat harmonitzades a partir del segle XIX. Aquest fet és degut a l’aparició dels orfeons dels Països Catalans relacionats amb el moviment coral europeu de la primera meitat del segle XIX, desenvolupat primer a Alemanya i després a França i Anglaterra. Fou Josep Anselm Clavé (Barcelona, 1824-1874) qui sembrà l’entusiasme pel cant coral entre àmplies capes de la població, sobretot entre els obrers. Músic, poeta i polític revolucionari, Clavé creà el 1845 l’agrupació filharmònica L’Aurora. El 1861 les societats corals conegudes en conjunt com a Cors de Clavé eren ja 85, escampades arreu dels Països Catalans. El mateix Clavé escrivia i arranjava els textos i les melodies del nou repertori de cançons; la seva composició més bella és potser la serenata Goigs i planys. La gran activitat de les agrupacions corals es basava en la cançó popular, realitzant, però, un estudi sistemàtic i científic del cançoner tradicional: objectiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. A part Clavé, els compositors més notables es dedicaren a la tasca d’embolcallar les melodies tradicionals, conservades gràcies a la tradició oral, amb harmonitzacions dignes i que respectessin el caràcter primitiu, conservant les diferents modalitats líriques o llegendàries.

         Amb l’estrena de la marxa del Tannhäuser, el 1862, Clavé donà també origen a l’entusiame català per Wagner, un fenomen de magnitud creixent que es traduiria el 1901 en la fundació de l’Associació Wagneriana i que arribaria al zenit el 1913 amb la representació del Parsifal al Liceu, la primera de caràcter legal fora de Bayreuth.

         Catalunya ha convertit una cançó popular en el seu himne nacional: Els segadors, del segle XVII, amb l’afegitó del refrany, que és posterior. És una cançó solemne i greu que constitueix un «memorial de greuges» sorgit del poble i avui encara viu. Un cas semblant és el de La Balanguera de Mallorca, cançó popular convertida en poema per Joan Alcover musicat per Amadeu Vives…

         Parlant de música cantada, no podem deixar de referir-nos a la Nova Cançó, el moviment artístico-social sorgit a la darreria dels anys 50 en què el poble dels Països Catalans trobà l’expressió de les seves aspiracions nacionals i de la protesta antifranquista. Cantautors dels estils més diversos, especialment els agrupats el 1961 en Els setze jutges, tingueren aviat un ressò multitudinari i contribuïren d’una manera decisiva a restablir la confiança en el català com a llengua de cultura moderna. Entre les figures històriques de la Nova Cançó, a part Raimon (1940), de Xàtiva, i Joan Manuel Serrat (1943), de Barcelona, cal esmentar especialment Maria del Mar Bonet (1947), de la Ciutat de Mallorca, i Lluís Llach (1948), del poble empordanès de Verges, que es mantenen en el primer pla de l’actualitat, i també a Marina Rossell (1954), de la Gornal, Alt Penedès.

 

Danses

Els Països Catalans ofereixen una gran riquesa de balls i danses tradicionals que servien per a celebrar festivitats religioses i profanes o esdeveniments del cicle vital. La representació més antiga és una dansa fàl•lica que es troba en la cova prehistòrica del Cogul (Garrigues) i data aproximadament dels anys 5.000 aC. Els balls i les danses tenen caràcter ritual o de diversió. En el Llibre de Contemplació de Ramon Llull es descriuen una sèrie de balls acompanyats amb instruments que es dedicaven a l’adoració de Déu. La paraula «balla» apareix a les Vides de Sants rosselloneses també del segle XIII. «Dansa» ja es troba en algunes composicions trabadoresques (entre altres de Cerverí de Girona) i més tard, cap al 1330, a la Crònica de Ramon Muntaner. Ja hem parlat del ball rodó del Llibre vermell de Montserrat. Un altre ball rodó és La Bolangera (esdevingut cançó amb el nom de La Balanguera, com ja hem dit), ball de moviment viu i alegre inspirat en un personatge popular femení. Es dansa arreu dels Països Catalans, bé que a Mallorca designa un ball rodó infantil. Altres balls, qualificats com de representació, s’executen en les grans solemnitats profanes o religioses; així la Dansa de la Mort de Verges, de reminiscències medievals o bé la Moixiganga de Sitges que descriu la Passió i Mort de Jesús. En algunes d’aquestes representacions els animals tenen un protagonisme, com en el Ball de les Àguiles de Pollença o La Patum de Berga el dia de Corpus. Els balls del drac, del dragó i la víbria, animals que personifiquen el diable, són documentats des de 1596 com a part integrant de la celebració de Corpus. Altres balls d’aquesta modalitat són els anomenats de cavallets, que simbolitzen la lluita entre turcs i cristians. A les poblacions de les costes és molt practicat el ball d’almorratxes. El ball pagès, propi de Mallorca, té la seva forma més característica en el copeo. Una de les danses més antigues és el contrapàs de caràcter religiós i de gran solemnitat.El nom fa referència a un pas donat en direcció contrària al pas precedent i es ballava de molt antic. La seva part final era una dansa rodona, la sardana, que finalment se’n va desprendre i aconseguí la seva autonomia actual. Encara que el seu nom apareix a la segona meitat del segle XVI, el seu orígen és medieval i es refereix a qualsevol ball rodó.

        Avui la sardana és una dansa col•lectiva que pot reunir a dones i homes de tots els territoris dels Països Catalans (i encara de pertot arreu) en un mateix acte lúdic, coreogràfic i musical. El seu orígen es troba a la Catalunya pirinenca. És una dansa molt estructurada, veritable síntesi entre la gràcia popular espontània i el caràcter senyorial. La sardana d’avui fou plasmada definitivament per Pep Ventura (1818-1875) que també fixà l’actual conjunt de la cobla d’onze instrumentistes: dos tibles en fa, dues tenores en si, dos cornetins o trompetes en si, dos fiscorns, un trombó, un contrabaix i el flabiol i el tamborí, que són tocats pel mateix intrumentista.

         Els compositors catalans de la segona meitat del segle XIX que escriviren com Pep Ventura sardanes d’una gran qualitat, algunes de les quals autèntiques peces simfòniques, foren entre d’altres Enric Morera, Juli Garreta, Pau Casals, Joan Manén, Eduard Toldrà, Ricard Lamote de Grignon i Joaquim Serra.

 

Catalunya – un país dels festivals de música

Sentir un concert en llocs insòlits o a l’aire lliure en paratges bellíssims i temperatures estivals és un goig especial per al turista que travessa el país fent vacances. Catalunya i les Balears –en certes èpoques de l’any també el País Valencià– dónen magnífiques oportunitats per a gaudir de música com a punt final d’un bell dia de visites i excursions. Una mitjana de 50 festivals amb uns 400 concerts anuals dónen riquíssimes possibilitats d’escollir música i llocs. Les Oficines de Turisme poden informar sobre la oferta en cada lloc i pel que fa a Catalunya el Servei de Música de la Generalitat de Catalunya edita cada any un llibre-programa de conjunt Aquest estiu: música a Catalunya.