Història

Els fonaments

Els territoris que des de l’edat mitjana formen la unitat social, econòmica i política que avui anomenem Països Catalans presentaven ja en l’antiguitat trets comuns.La costa en què termeneja per l’oest la Mediterrània n’ha estat sempre el nexe natural; la Meseta, una frontera a l’esquena.

         A la costa mediterrània occidental van arribar-hi allà pels segles VIII-VI aC els grecs: segons les cròniques dels antics, fou gent de l’illa egea de Rodes qui posà ja noms a Eivissa i Formentera («Pityoússai», les Pitiüses) i a les altres illes balears i qui fundà la seva Rhode –com han demostrat excavacions recents– sota l’actual ciutadella de Roses. Però l’arqueologia ens ha desenterrat sobretot la colònia focea d’Empòrion, l’actual Empúries, la ciutat hel•lènica més ben coneguda de la Mediterrània occidental. Possiblement també havia estat de bon primer una fundació grega Ullastret, no gens lluny d’Empúries. En les fonts escrites hi apareix, a més, ben documentada Hemeroscopi, que hom situa a Dènia o, encara una mica més al sud, a Xàbia o a Ifac.

         Al mateix temps, i segons on abans i tot, arribaven també a la part meridional dels Països Catalans els fenicis i, després, els cartaginesos: Eivissa es diu així perquè el 654 aC, segons la tradició clàssica, hauria passat a ser cartaginesa amb el nom d’Ibusim, i al Baix Ebre i al País Valencià –a Borriana i a Oriola– s’hi han trobat vestigis fenício-cartaginesos que daten dels segles VII i VI aC.

         Si fa no fa des del segle VI –i fins al I aC–, cal considerar com a cultura autòctona de tot el vessant mediterrani de la Península –i del Llenguadoc meridional– la civilització ibèrica. Encara que el vessant atlàntic i el centre eren àmbits de cultura celta o mixta, els grecs anomenaren Ibèria tota la Península, generalitzant la designació de les ètnies indígenes amb què es relacionaven a la costa mediterrània. Hi ha importants ruïnes de poblats ibers a Ullastret, Olèrdola, Tarragona, Sagunt i Xàtiva. Entre les peces d’art que se’ns han conservat de la civilització ibèrica, la més important és la Dama d’Elx.

         A la darreria del segle III aC comença la romanització, complementada per la cristianització –del segle III al V–, tan efectives, que canvien per complet les estructures socials i lingüístiques de les terres colonitzades. A tot el sud-oest d’Europa, els bascos són els únics que no es romanitzen. De la Península, amb la part oest del Marroc, els romans en diuen Hispània. (Cal no incórrer en l’anacronisme de substituir aquest terme llatí pel d’Espanya, el seu derivat romànic: una «Espanya» en el sentit actual no existeix fins als decrets de Nova Planta de 1707-16.) El llatí vulgar és el fonament sobre el qual s’anirà configurant cap als segles VII i VIII el mosaic de llengües romàniques diferenciades –entre elles, al marge oest de la Mediterrània, el català.

         En aquesta profunda romanització, no hi altera res de substancial l’arribada al segle V dels cristianitzats visigots.Després d’un reguitzell de regicidis, canvis de límits territorials –que sempre comprenien una part més o menys gran d’Occitània– i trasllats de capital –tres vegades, als segles V i VI, ho fou Barcelona–, aquest poble germànic acabaria sucumbint el 711 a l’escomesa de l’islam i els àrabs. Les Balears, ocupades a mitjan segle V pels vàndals, pertanyen des del 534 a l’Imperi Bizantí –durant un cert temps juntament amb la part sud del País Valencià– i no es fan musulmanes fins al principi del segle X.

L’ofensiva islàmica fou continguda el 732 a Poitiers, vora la Loira, i des d’aleshores els reis francs anaren fent retrocedir els àrabs cap al sud. El Rosselló, la part més septentrional del domini lingüístic català, tornava ja a ser cristià el 759.

Els comtats catalans i la Catalunya Vella

La conquesta franca del Rosselló posa les condicions històriques per al sorgiment de la nació catalana.L’any 785 el territori de Girona s’allibera, per iniciativa pròpia, dels àrabs i es posa sota la sobirania de Carlemany.En el quinquenni següent se sotmeten també al domini franc les contrades pirinenques de la Cerdanya i l’Alt Urgell. El 801 Lluís el Piadós, fill de l’emperador Carlemany, conquereix Barcelona i hi deixa com a comte Berà, que segons sembla era d’origen got per part de mare i exercia ja el govern del Conflent.El massís de Garraf, al sud del Llobregat, passa a fer de frontera amb el territori musulmà.Al nord de les valls del Llobregat-Cardener i el Segre mitjà i de la Conca de Tremp, van sorgint diversos comtats que no triguen a entrellaçar-se en unitats més àmplies. El comte Guifre el Pelós aplega ja el 878 sota la seva autoritat una gran part de la Catalunya Vella; amb ell comença la línia hereditària del Casal de Barcelona, que fins al 1410 –al llarg de més de 500 anys– regiria els destins de Catalunya i els Països Catalans.

Historiadors dels segles posteriors s’han referit a aquests comtats amb el nom genèric de Marca Hispànica, una suposada entitat fronterera de l’Imperi Carolingi que no arribà a existir mai jurídicament. És millor parlar de comtats catalans.

         L’emancipació de la sobirania franca es consuma de fet en els anys 986-88, després de la devastadora ràtzia musulmana del 985 en què les hosts d’Almansor prenen i saquegen la ciutat de Barcelona. Veient que no pot esperar dels francs cap mena d’auxili, el comte Borrell II es decideix aleshores a organitzar sense ajut exterior la defensa del seu país contra els sarraïns i no renova el jurament de fidelitat al rei franc.Això vol dir, a la pràctica, la independència.

         Situats en el camp de tensió entre l’Europa carolíngia i l’islam, els comtats catalans fan en aquest període una important tasca de mediació cultural. Al segle X, Catalunya és un dels pocs llocs del món cristià en què hom pot rebre una bona formació en matemàtiques i en astronomia. Monestirs com els de Ripoll o Cuixà i seus diocesanes com la de Vic són centres culturals de primera magnitud. Al monestir de Ripoll, fundat per Guifre el Pelós, es tradueixen nombrosos textos àrabs, amb la qual cosa el cúmul de coneixements del món islàmic es fa accessible a una civilització cristiana que va endarrerida en molts àmbits del saber i la tècnica. La fama de Ripoll s’escampa arreu de la cristiandat, en bona part per la seva rica biblioteca, que –al costat de les obres teològiques fonamentals– conté autors de l’antiguitat clàssica i tractats àrabs i jueus sobre les més diverses matèries. Al començament del segle XI, pren volada també a Catalunya l’esplendorosa època artística del primer romànic.

Creixement econòmic i consolidació institucional

El 1009 esclata a la zona àrab de la Península Ibèrica una guerra civil que porta a la fragmentació del califat de Córdova en multitud de reialmes, les taifes.La de Dénia, al sud del País Valencià, comprèn des del 1015 les Balears. Aquests petits estats solen tenir un alt grau de desenvolupament cultural i econòmic, però són febles en el terreny polític i militar. Han de comprar-se la seguretat pagant tributs als veïns més poderosos, per exemple als comtes de Barcelona. La taifa de Dénia comença a fer-ho el 1018.

         Aquests pagaments regulars a canvi de protecció són factors importants per al progrés econòmic de Catalunya al llarg del segle XI. Els pròspers territoris sarraïns de migjorn i ponent fan així una aportació no gens menyspreable a  l’enrobustiment dels comtats catalans, que, sota l’hegemonia del de Barcelona, van ascendint al rang de primera potència mediterrània. El comerç marítim i la construcció de vaixells s’intensifiquen, l’activitat financera creix d’una manera significativa –el comte Ramon Borrell encunyamoneda pròpia– i s’estableix a les ciutats una burgesia mercantil que d’ara endavant serà un element molt dinàmic de la societat medieval catalana.Les assemblees de pau i treva posen fre des del 1027 a les turbulències de la noblesa. Aquesta institució pot ser considerada com el germen del parlamentarisme català –i europeu: la Carta Magna anglesa no s’implantaria fins al cap de gairebé dos segles. A la segona meitat del segle XI s’escriuen les primeres parts d’un codi jurídic català que farà també història: els Usatges de Barcelona.

 

La política matrimonial dels comtes de Barcelona

El Casal de Barcelona estén a la primeria del segle XII els seus dominis gràcies a una hàbil política matrimonial. Ramon Berenguer III es casa el 1112 amb Dolça de Provença, que és l’hereva única d’aquest comtat i que en cedeix tots els drets al seu marit. Extensos territoris ultrapirinencs passen així a mans del comte de Barcelona, que d’altra banda el 1114 fa una primera temptativa per annexar-se les Balears. Amb el suport de pisans i occitans, Ramon Berenguer III conquereix Eivissa i, al cap de set mesos de setge, la Ciutat de Mallorca.Però a contraofensiva dels almoràvits, que amenacen fins i tot Barcelona, l’obliga a retirar les tropes de les Illes per anar en defensa de les terres continentals. Arran de l’expedició a Eivissa i Mallorca, que precedí en més d’un segle la conquesta definitiva de Jaume I, fonts escrites parlen per primera vegada de Catalunya i de catalans per a designar aquella puixant col•lectivitat ètnica, cultural i política –fins aleshores el nom de Barcelona havia designat també la jove nació.

         Dues dècades més tard, el 1137, Ramon Berenguer IV porta per via matrimonial a Catalunya el títol de rei. Aragó –el país de ponent que al principi del segle XI havia passat de comtat a regne– es trobava en una situació precària i el monarca Ramir II el Monjo, veient-se amenaçat tant pels sarraïns com pels castellans, demana auxili al comte de Barcelona. En contrapartida li ofereix la dignitat reial si pren com a muller la seva filla Peronella, una criatura encara, 22 anys més jove que el comte català. Ramon Berenguer no diu pas que no. Els atzars de la història havien volgut que, en els territoris catalans de les primeres fases de la conquesta cristiana, ningú no s’hi hagués proclamat rei. Hom havia preferit de restar sota la tutela franca. Ara era l’hora de reparar l’omissió: el fill de Peronella i Ramon Berenguer, Alfons I, anomenat el Cast o el Trobador, rebrà per primera vegada en la dinastia barcelonina el tractament de Senyor Rei.

 

La monarquia de Catalunya-Aragó

Ara s’estableix el que avui anomenem la Corona Catalano-aragonesa o de Catalunya-Aragó. Els dos països veïns formen una confederació, és a dir que en política exterior actuen com una unitat, però internament mantenen les respectives institucions i estructures i es respecten l’un a l’altre. Coexisteixen, també, les dues llengües nacionals: a Aragó l’aragonès i a Catalunya el català. (Són importants, a més, el llatí, com a llengua de cultura internacional, i l’occità com a llengua poètica; el castellà i el francès trigaran encara moltes contúries a introduir-s’hi.) Els monarques de la confederació catalano-aragonesa combinen el títol de rei d’Aragó amb el de comte de Barcelona; per això els historiadors acostumen d’anomenar-los comtes-reis. La seu del rei és Barcelona, la metròpoli portuària que cada vegada compta més en el comerç mediterrani.

         Des del segle IX, la frontera meridional catalana amb prou feines havia avançat.Ho explica, en part, la remuneradora pràctica pactista d’exercir una mena de protectorat sobre les taifes. Tot i que al mateix segle XI hi havia hagut repetides campanyes militars dels catalans cap al sud –i també incursions àrabs fins ben endins del territori català–, no és fins al segle XII que els sarraïns perden d’una manera irreversible les terres situades entre el Llobregat i l’Ebre: pels volts del 1130 comença el repoblament definitiu de Tarragona i el seu camp, i del 1148 al 1153 les tropes catalanes conquereixen Tortosa i Lleida i tota la conca inferior de l’Ebre, des de Fraga i Mequinensa fins al Delta. Del conjunt d’aquests territoris, juristes del segle XIII en diran Catalunya Nova. La dominació musulmana hi havia durat 300-350 anys més que no pas a la Catalunya Vella, on es pot dir que havia tingut un caràcter merament transitori.Tampoc a la Catalunya Nova no hi trobem avui però gaires restes visibles de la cultura àrab.

        Havien de transcórrer encara gairebé cent anys més perquè l’islam deixés de senyorejar els territoris situats al sud de la regió de Tortosa, l’actual País Valencià. D’altra banda, la presència fins al 1609 de la població nativa islamitzada, els anomenats moriscos, tingué allí unes proporcions més ingents que no pas a la Catalunya Nova. És lògic, doncs, que les terres valencianes siguin la part dels Països Catalans on l’època àrab hi ha deixat més rastres en la memòria col•lectiva i l’empremta més mercada en el paisatge: la xarxa de sèquies que transformà en ubèrrimes hortes unes planes costeres escasses en pluja, distribuint-hi les aigües provinents de les muntanyes interiors. També en el cas de Mallorca el principal llegat àrab és el sistema de regatge, que en els nostres dies podem admirar sobretot a la vall de Sóller.

 

Catalunya i Occitània

La Catalunya Vella i la Catalunya Nova, confederades a ponent amb Aragó, inicien el segle XIII disposant al nord d’una vasta àrea d’influència: Provença, Montpeller, Millau i Carcassona pertanyen al llinatge dels comtesreis de Barcelona.Occitània és agermanada com cap altre país veí amb Catalunya per la llengua i per la cultura. El 1204, amb el tractat de Millau entre Pere I de Catalunya-Aragó i Ramon VI de Tolosa, prenen forma concreta els plans de crear un sol espai estatal catalano-occitànic des de l’Ebre i la Garona fins als Alps.Això fa entrar en lliça el rei de França, que ja es veu barrat el camí de la Mediterrània. Amb la benedicció del papa, que predica la croada contra els heretges anomenats albigesos o càtars, es desferma sobre Occitània una onada de terror, de matances en massa; el 22 de juliol de 1209, per exemple, els francesos incendien Besiers i exterminen els habitants de la ciutat, refugiats a la catedral.

         El rei català Pere I el Catòlic, conegut amb aquest sobrenom perquè el papa l’havia coronat solemnement el 1204 a Roma, fa diverses gestions amb el pontífex per posar fi a la sanguinària croada. Però la diplomàcia no porta la pau i el 1213, per evitar la imminent desfeta militar dels càtars, Pere I intervé en el conflicte al capdavant de les seves tropes i assetja els croats comandats per Simó de Montfort a la plaça forta de Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc. En una sortida per sorpresa dels assetjats, el rei cau mort i les forces catalano-occitanes es retiren en desbandada.La batalla perduda de Muret determina la ruïna d’Occitània, i Catalunya deixa de mirar cap al nord.

La integració dels Països Catalans

El fill de l’infortunat rei Pere, Jaume I el Conqueridor, tot i haver nascut a Montpeller, ha de reorientar cap al sud i Mediterrània enllà les línies directrius de la política catalano-aragonesa. Rep el seu sobrenom perquè conquereix del 1229 al 1235 les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera, que havien estat uns 300 anys en mans islàmiques; Menorca resta encara mig segle més en poder dels musulmans, però ja com a feudatària dels comtesreis, fins que el 1287 és presa definitivament per Alfons II el Franc. Del 1232 al 1245 el Conqueridor annexa als seus dominis tot el País Valencià, tret de la regió d’Alacant, que no s’hi integrarà de ple dret fins al 1304, amb la concòrdia de Torrellas entre Jaume II el Just i el rei castellà Ferran IV. S’assoleix així una fita històrica que ha continuat marcant fins avui la realitat catalana: es fixen els límits encara avui vigents de la llengua i, alhora, es configuren els d’una nació que en el futur, en un constant estira-i-arronsa de la consciència de grup, pervindrà a allò que avui anomenem Països Catalans. Pel nord, la frontera era ja establerta a les Corberes des del 1258 en virtut del tractat de Corbeil, en què Jaume I de Catalunya-Aragó havia renunciat a les pretensions del Casal de Barcelona sobre Occitània i Lluís IX de França a les de la seva corona sobre els comtats catalans –el tractat de Corbeil significa, doncs, el reconeixement de dret de la independència catalana.

         Fou també Jaume I qui donà forma jurídica a les tres grans regions dels naixents Països Catalans creant el 1240 el Regne de València i el 1262, en les disposicions successòries, el de Mallorca. El reialme illenc –al qual s’afegiria el 1287 Menorca, com ja queda dit, i que comprenia a més els comtats de Rosselló i Cerdanya i els últims dominis occitans, entre els quals la senyoria de Montpeller– tingué des de la mort del Conqueridor el 1276 el seu fill segon Jaume, Sanç i un altre Jaume com a monarques privatius; teòricament vassalls dels comtes-reis, estigueren però en conflicte permanent amb la branca principal del llinatge, fins que el 1349 Jaume III el Dissortat fou derrotat i decapitat en la batalla de Llucmajor per les tropes de Pere III el Cerimoniós, que féu així irreversible la reintegració del Regne de Mallorca a la Corona Catalano-aragonesa.

         Si la presa i el repoblament de les Balears havien estat un afer pràcticament exclusiu dels catalans, al País Valencià la participació d’Aragó en la conquesta determinà que un 15% dels repobladors fossin gent d’aquest regne. En general, els catalans s’establiren a tota la regió de la costa i als nuclis urbans, i els aragonesos a les contrades rurals de l’interior. A diferència també de les Illes, el País Valencià continuà tenint després de la conquesta una gran massa d’habitants islàmics; segons còmputs demogràfics fidedignes, al darrer terç del segle XIII representaven un 86% de la població total valenciana i el 1609, l’any de l’expulsió, eren encara una considerable minoria de més del 20%. Socialment, però, els moriscos foren sempre només una reserva de mà d’obra barata, un grup ètnic marginal que no es barrejà mai amb la població cristiana i que conservà fins al darrer moment les creences, la llengua i les formes de vida aràbigues.

 

L’expansió mediterrània

Amb Pere II el Gran, el fill primogènit de Jaume I, comença l’expansió mediterrània del Casal de Barcelona dellà les Balears.El 1282, després de lafamosa revolta popular de les Vespres Sicilianes contra la dominació francesa, la sobirania de Sicília fou transferida al rei català, que era casat amb la filla del rei sicilià Manfred, derrotat i mort feia 16 anys per les tropes de la casa d’Anjou. En els anys 1323-1324, durant el regnat de Jaume II el Just, es conquereix Sardenya, on s’establirà una nombrosa colònia catalana, especialment a la ciutat de l’Alguer, que s’ha mantingut catalanoparlant fins als nostres dies.

         El 1303 comença la cèlebre expedició a Orient dels almogàvers de la Companyia Catalana per defensar Bizanci dels turcs.Sota el comandament de Roger de Flor més de 6.000 homes posen proa a l’est en 36 galeres al port sicilià de Messina. Arribats a Constantinoble, Roger de Flor contreu matrimoni amb la neboda de l’emperador bizantí i filla del tsar de Bulgària i és nomenat megaduc. Passa a l’Àsia Menor i derrota els turcs en diverses campanyes que el menen fins a les portes de Cilícia.Però el 1305 el fill de l’emperador el fa assassinar. Amb reforços vinguts de Catalunya, els almogàvers devasten Tràcia i Macedònia, en l’episodi conegut com «la Venjança Catalana».En tots aquests conflictes participen activament Venècia i Gènova. Quan el duc d’Atenes demana ajut a la Companyia contra els venecians, els almogàvers acaben combatent-lo a ell, i el 1311 el derroten i el maten en la batalla del Cefís: els seus territoris de l’Àtica passen a ser el ducat català d’Atenes, al qual s’uneix el 1319 el de Neopàtria, a la Grècia central. Els municipis hi són regits segons els Usatges de Barcelona.L’imperi català a la Mediterrània oriental dura fins el 1390.

         En conjunt, el segle XIV porta a l’apogeu l’expansió catalana per la Mediterrània –prosseguida al segle XV, en què Alfons el Magnànim conquereix el sud d’Itàlia, trasllada la cort a Nàpols i s’hi guanya la reputació de gran mecenes de les lletres i les arts renaixentistes. (Com Sicília i Sardenya, el Regne de Nàpols restarà vinculat primer als Trastàmares i després als Àustries fins que, al principi del segle XVIII, la Guerra de Successió posa terme a la Corona Catalano-aragonesa).

         Tant o més que un afer dinàstic, però, la presència catalana a la Mediterrània es manifesta pel comerç marítim practicat per la burgesia, que des d’Alexandria i Constantinoble fins al Magreb arriba a teixir-hi una xarxa de punts de suport composta d’una vuitantena de consolats –l’equivalent meridional de la Hansa nord-europea.Les lleis catalanes passen a ser la base jurídica internacional a tot l’espai mediterrani.

         Paral•lelament a l’expansió político-militar i econòmica, hi ha una extraordinària florida de la literatura i l’art i de totes les manifestacions culturals de la societat catalana. Al cap de pocs anys de la conquesta de Jaume I, neix a Mallorca el gran filòsof i escriptor Ramon Llull, que escriurà en català una part fonamental de la seva obra. Els documents de la cort reial són també redactats en català. El gòtic, en una forma específicament catalana, s’imposa al Principat, al País Valencià i a les Illes com a estil de catedrals, monestirs, palaus, hospitals, drassanes i llotges; aquest art gòtic catalàes propaga als segles XIV i XV per Sicília, Sardenya i Nàpols.

Les institucions civils de la baixa edat mitjana:

l’establiment d’estructures parlamentàries

Des dels temps de Jaume I, la burgesia mercantil catalana no para de créixer en el terreny econòmic i, alhora, va obrint-se espais de llibertat dins l’estat feudal i garantint-se protecció jurídica. Ciutats i viles tendeixen a autogovernar-se mitjançant estatuts propis i consells municipals elegits pels diversos estaments. Entre el 1249 i el 1258 s’estableix l’autonomia administrativa de la ciutat de Barcelona amb el famós Consell de Cent, i entre el 1258 i el 1282 s’hi crea i desenvolupa el Consolat de Mar, que recull normes barcelonines en el primer codi europeu de dret marítim.

         En general, a la baixa edat mitjana es posa de manifest que als Països Catalans hi ha cristal•litzat un sistema polític, jurídic i administratiu que es diferencia clarament del de Castella: la forma de govern adoptada per la Corona Catalano-aragonesa no és cap monarquia absoluta; el poder reial és limitat per diverses institucions de caire parlamentari que pacten les lleis amb el monarca.

         Les assemblees i els consells que ja des del segle XI participaven en els afers de govern del sobirà es converteixen al començament del segle XIII en la Cort General. Aquesta institució, formada per representants dels tres braços –la noblesa, el clero i els ciutadans–, neix amb un caràcter consultiu, però de mica en mica va rebent la potestat de col•legislar amb el rei.Hi ha corts del Principat de Catalunya, del Regne d’Aragó i –després de la conquesta– del Regne de València.(Les Illes, considerades una prolongació del Principat, no en tingueren mai de separades, ni tan sols en el període dels reis de Mallorca.) En moments crucials es reuneixen, a més, les de tota la Corona Catalano-aragonesa.

         De les corts en sorgeixen, com a comissions delegades del ple, la Diputació del General de Catalunya i la Diputació del Regne de València, totes dues anomenades també posteriorment Generalitat. A mitjan segle XIV, passen a ser un òrgan permanent, que primer té només funcions fiscals i econòmiques, però que no triga a encarregar-se així mateix dels afers de defensa i que acaba assumint la màxima autoritat política quan falta el rei o quan és qüestió de fer-li complir les lleis i constitucions del país.

         En els segles següents, fins als anys 1707-16, les esmentades institucions seran el símbol i la garantia de les llibertats nacionals. Amb l’extinció el 1410 del Casal de Barcelona, els monarques entren cada vegada més en conflicte amb el parlamentarisme que s’havia establert als Països Catalans. Als segles XVI i XVII, la Generalitat fa sovint el paper d’un «contrapoder» contra les pretensions hegemòniques castellanes. Es pot dir que el manteniment fins al segle XVIII de la independència catalana es deu al fet que les competències legislatives s’havien repartit en diversos nivells i que el rei no podia decidir tot sol sobre els destins de la nació.

Els Trastàmares i els Àustries: la pèrdua de la dinastia pròpia

Martí I, dit l’Humà, mor el 1410, un any després que el seu fill Martí el Jove fos víctima de la pesta.Massa poc temps perquè pugui fer legitimar per a la successió Frederic, el fill bastard de l’hereu. Per primera vegada des del 878, no hi ha cap successor directe del Casal de Barcelona. La dinastia fundada per Guifre el Pelós, que havia perviscut 532 anys, s’extingia en plena crisi interna de la societat catalana, flagellada des de feia dècades per un sens fi de calamitats. El 1331 –«lo mal any primer» de la pesta a Mallorca– i el 1333 –«lo mal any primer» de la fam al Principat– havien estat el preludi de la terrible Pesta Negra eurasiàtica del 1348 a tots Països Catalans, seguida de noves epidèmies, sequeres, riuades, plagues de llagosta, terratrèmols, males collites, caresties i fams que són causa d’una dramàtica minva demogràfica.Als desastres naturals s’havien afegit l’endeutament de la Corona i els municipis, el recaptament abusiu de tributs, els desequilibris monetaris, la inflació, les fallides en cadena de la banca privada, el col•lapse financer, les dificultats del comerç exterior a conseqüència de les guerres i hostilitats amb Gènova i la pirateria, els efectes catastròfics de la guerra de 1356-69 amb Castella al País Valencià, els avalots del poble menut, les bandositats urbanes i nobiliàries, els conflictes entre ciutadans i pagesos, les primeres revoltes dels pagesos de remença contra els terratinents a la Catalunya Vella, els pogroms contra els jueus… Només el País Valencià presentava ja abans d’acabar el segle XIV símptomes de recuperació, gràcies a la seva sòlida base agrícola.

         Després de la mort del rei Martí, s’obre primer un interregne de dos anys en què una comissió de dotze prohoms nomenada per la Generalitatde Catalunya s’encarrega de vetllar per l’ordre al Principat i de conservar l’imperi mediterrani.

         El 1412, en el Compromís de Casp, és elegit com a successor Ferran, el d’Antequera, nebot de Martí I, però nascut criat a Castella i no pertanyent en línia directa al Casal de Barcelona, sinó a la dinastia castellana de Trastàmara. S’havien imposat així la noblesa agrària aragonesa i l’aristocràcia mercantil valenciana, interessada en el comerç llaner amb Castella.El patriciat burgès barceloní accepta inicialment de bon grat la sentència de Casp, perquè creu que li serà fàcil de dictar les seves condicions a un monarca foraster. I, en efecte, en les corts de 1412-13 a Barcelona, Ferran I es veu obligat a reconèixer la limitació del poder reial a favor del parlament i de la Generalitat. El seu fill Alfons, que el succeeix al cap de només quatre anys, llegeix en català la proposició reial a les corts del 1419.Però el Magnànim, en el seu llarg regnat, amb prou feines para mai a Barcelona, deixa el 1432 per sempre més la Península Ibèrica per llançar-se a l’aventura mediterrània i trasllada el 1442 la cort a Nàpols. Barcelona perd importància, i la gran burgesia de la ciutat –senyora d’un munt de possessions a la ruralia– tendeix a viure de renda i defuig el risc de les activitats mercantils i industrials.

         Per espai de més d’un segle, València pren el relleu de Barcelona com a centre econòmic, polític i cultural dels Països Catalans i s’engalana amb esplèndids edificis. El País Valencià forneix els principals literats de l’època: Ausiàs Marc, Jaume Roig, Joanot Martorell… Papes valencians determinen de Roma estant la vida eclesiàstica i molts afers polítics d’Europa. El primer llibre imprès al sud dels Pirineus s’estampa a València, i la ciutat és la porta per on entra a la Península Ibèrica el Renaixement italià.

         Després de la calamitosa guerra civil de 1462-72 al Principat, la Corona Catalano-aragonesa passa a ser regida el 1479 per Ferran II, nascut a Aragó i casat des de feia deu anys amb Isabel de Castella. El nou monarca aboleix la servitud remença i, refermant els vincles constitucionals amb les institucions autòctones, salvaguarda la independència dels seus regnes respecte als de la seva muller, però hi trasplanta la Inquisició castellana, que entre altres estralls ocasiona la fugida de capitals i de mà d’obra qualificada. Més tard vénen l’expulsió dels jueus, la descoberta d’Amèrica i el monopoli castellà del comerç amb el Nou Món, que –en un període en què els turcs obstrueixen a la Mediterrània els mercats orientals– tindrà conseqüències molt negatives per als Països Catalans, impedits de participar en l’obertura europea a l’Atlàntic.

La mort d’Isabel el 1504 comporta la fi automàtica de la vinculació personal de la corona de Catalunya-Aragó amb la de Castella. (Un fet escamotejatsovint pels historiadors nacionalistes espanyols, ansiosos de certificar com més aviat millor la partida de naixement d’una «nació espanyola» que ultrapassi les fronteres de la llengua castellana.) Al cap d’un any, Ferran esposa en segones núpcies una neboda de Lluís XII de França, Germana de Foix.El fill comú, nascut i mort el 1509, li hauria succeït com a rei exclusivament catalano-aragonès.

         També penja d’un fil la successió al tron castellà, car l’únic fill supervivent d’Isabel i Ferran és Joana la Boja. Tanmateix Joana és maridada amb Felip el Bell, fill hereu de Maximilià d’Àustria i de Maria de Borgonya, i porta al món el futur Carles I de Castella i de Catalunya-Aragó, que seria a més emperador d’Alemanya amb el nom de Carles V. Felip regna tan sols dos anys a Castella i encara empaitat per un Ferran, més interessat amb Castella que amb el seu «propi» regne de Catalunya-Aragó.El 1506 Felip mor i Ferran és nomenat regent fins a la majoritat del seu nét Carles.

         El 1516 Carles aplega en les seves mans un gran nombre de països d’Europa, entre ells –en morir Ferran– el regne de Catalunya-Aragó, que passa a tenir així el primer sobirà de la casa anomenada d’Àustria o d’Habsburg. Val a dir, però, que nominalment Joana la Boja serà la reina titular de Catalunya-Aragó i de Castella fins a la seva mort, el 1555.

         Com es veu, hi va haver tot un seguit de casualitats de morts reials prematures i fills reials nascuts o no nascuts, de les quals se’n sortien amb sort els castellans i amb dissort els catalans. En tot cas aquestes envitricollades relacions dinàstiques mostren a la clara com no és possible de parlar d’una «Espanya unida» ni amb l’emperador Carles ni amb els tres Felips i el segon Carles que li succeiran fins a l’any 1700. També aquests monarques seran reis de Castella i les seves colònies americanes, dels Països Baixos, de Portugal –entre el 1580 i el 1640– i, alhora, reis de Catalunya-Aragó, amb Sardenya, Sicília i Nàpols.Per això Felip II, Felip III i Felip IV de Castella són Felip I, Felip II i Felip III de Catalunya-Aragó, ja que Felip el Bell només va regnar a Castella.En pujar al tron, tots els sobirans de la casa d’Àustria han de venir a jurar les constitucions del Principat i del País Valencià.

         El comte-duc d’Olivares, el privat de Felip III/IV, presenta a aquest monarca, que personifica ja tota la decadència castellana del segle XVII, un Memorial Uniformista on li aconsella d’anorrear els altres regnes de la Península Ibèrica: «Tenga V.M por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V.M con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.» Però  aquestes propostes, de moment, no es converteixen en realitat. Allò que inflama l’espanyolisme del favorit és que les institucions nacionals dels catalans i els portuguesos es resisteixen a aportar diners i homes a les ruïnoses campanyes militars del rei Felip per Europa.

La guerra d’independència del Principat

Amb la Guerra dels Segadors, els catalans del Principat intenten d’alliberar-se de l’hegemonia dinàstica castellana, moguts primer per una mena d’inconscient col•lectiu i seguint després les directrius clarament polítiques marcades pels capdavanters de les institucions pròpies.

        El conflicte s’origina quan el 1635 comencen les hostilitats entre les monarquies de Madrid i París, en la darrera fase de la Guerra dels Trenta Anys. Olivares fa marxar a través de Catalunya les tropes del rei Felip, que ataquen les franceses al Llenguadoc. Fracassada l’ofensiva, els terços reials s’acantonen al Principat a costes de la població pagesa, que es veu constreta a allotjar-los. El malestar popular es tradueix al nord del país en enfrontaments amb la soldadesca. Els aires de revolta que corren per la ruralia conflueixen amb les tendències dominants a les institucions catalanes. El 1638 Pau Claris és elegit president de la Generalitat i Francesc de Tamarit diputat del braç militar. Tots dos pertanyen a la petita noblesa, procedeixen dels Pirineus i encarnen l’antagonisme de la major part de la societat amb la política de la monarquia i amb l’alta noblesa, que es mou servilment dins l’òrbita del rei. El 22 de maig de 1640 grups de pagesos revoltats contra els abusos de les tropes castellanes entren a Barcelona i treuen de la presó Francesc de Tamarit, acusat pel lloctinent reial de no col•laborar en la repressió de la resistència popular a sostenir l’exèrcit. Pocs dies després, el 7 de juny, són els segadors vinguts a llogar-s’hi per a les messes de la rodalia els qui protagonitzen l’anomenat Corpus de Sang. Als crits de «visca la terra!» i «muiren los traïdors!», els pagesos –amb el suport del poble menut barceloní– calen foc a les cases de l’aristocràcia castellanòfila i maten el representant més assenyalat d’aquest sector, el comte de Santa Coloma, lloctinent general del rei a Catalunya.La revolta pagesa s’estén per tot el país, i a Madrid es decideix d’aparellar un gran exèrcit per ocupar-lo. Al principi de setembre delegats de la Generalitat i de la corona francesa signen a Ceret una aliança político-militar, però poques setmanes després l’exèrcit filipista ocupa Tortosa i a la darreria d’any s’acosta perillosament a Barcelona. La necessitat d’un ajut militar efectiu es fa peremptòria, i França el promet d’antuvi sense exigir la integració en el seu regne. El 16de gener de 1641 Catalunya es declara república lliure sota la protecció de la corona francesa. Al cap de set dies, però, la mateixa Generalitat ha de fer marxa enrere i proclamar el rei Lluís XIII comte de Barcelona. Tres dies després, les forces catalano-franceses derroten les castellanes en la batalla de Montjuïc i les foragiten de Barcelona.

         Aviat les tropes franceses es fan tan odioses entre la població com s’hi havien fet abans les castellanes. Els caps militars i funcionaris de Lluís XIII i Lluís XIV de França són tan propensos a violar els drets constitucionals garantits per escrit als catalans com ho havien estat abans els de Felip IV de Castella. Durant una dècada, Catalunya és un camp de batalla entre Espanya i França on exèrcits estrangers es dediquen a saquejar, incendiar i matar. Al capdavall, arran de la guerra civil francesa de la Fronda, les forces borbòniques es repleguen i el 1652, després d’un any de setge, la ciutat de Barcelona es rendeix a les hosts austriacistes. Les accions bèl•liques i la resistència catalana es perllongarien encara 7 anys més a les contrades septentrionals, abans que el rei castellà i el rei francès hi posessin fi el 1659 signant el tractat dels Pirineus. Amb aquest acord de pau, Felip IV de Castella cedeix com aquell qui res a França –sense la preceptiva consulta a les institucions catalanes– el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya.Es traça així una frontera estatal contra natura a través de la Catalunya Vella, que des del segle VIII –al llarg de gairebé 900 anys– s’havia anat desenvolupant com una unitat lingüística, cultural i política. Al bell mig dels Pirineus catalans, la comarca de la Cerdanya restarà escindida en dues parts. Encara avui l’enclavament/ exclavament de Llívia patentitza com fou d’arbitrari aquell acord de partició que, en la perspectiva d’una Europa sense fronteres, ara comença a perdre eficàcia.

         La Guerra dels Segadors acaba doncs amb una Catalunya amputada i sotmesa de nou a la sobirania de Felip d’Àustria, però el rei castellà ha de ratificar per la seva part les institucions del país –fet i fet, l’esperit imperialista del comte-duc d’Olivares, caigut en desgràcia el 1643, no havia reeixit a imposar-se. El 1665 puja al tron a l’edat de quatre anys Carles II, fill del segon matrimoni de Felip, amb la seva pròpia neboda. La feblesa física i psíquica d’aquest monarca fill de l’incest i incapaç de engendrar repercuteix negativament en la política castellana, però és positiva per a Catalunya , que disposa d’un considerable marge de llibertat i experimenta una clara recuperació econòmica.

         Les comarques del nord de l’Albera passen a ser la província francesa del Rosselló.Lluís XIV de França hi elimina ja el 1660 les lleis i autoritats catalanes i, en les dècades següents, hi reprimeix amb duresa els intents dereincorporar-se al Principat.El 1700 hi és prohibit l’ús oficial del català.

         Mentrestant, a la façana atlàntica de la Península Ibèrica, Portugal assolia el 1668 el reconeixement definitiu de la seva independència de Castella. S’havia revoltat també el 1640, quan el comte-duc d’Olivares havia requerit la mobilització de tropes portugueses contra Catalunya, i allí la restauraçãode la dinastia de Bragança i el ple suport de França i Anglaterra afavoriren la victòria en tres batalles decisives contra les tropes castellanes. Catalunya, en canvi, atenallada entre les pretensions hegemòniques de Madrid i París, ha de limitar-se a esperar que una altra conjuntura històrica favorable li depari l’ocasió d’afirmar la identitat pròpia, afluixant o trencant els lligams amb els massa poderosos veïns.

Els Països Catalans contra l’absolutisme borbònic:

la pèrdua de l’estat propi

Aquesta oportunitat sembla presentar-se l’any 1700 amb la mort de Carles II, que a darrera hora –després de moltes vacil•lacions– deixa un testament on designa com a successor un nét de Lluís XIV, Felip d’Anjou. L’Imperi austríac i els seus aliats –Anglaterra, Holanda i, posteriorment, Portugal– no accepten que les corones de Castella i Catalunya-Aragó passin als Borbons i defensen els drets successoris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Temorosos d’una dinastia caracteritzada per l’absolutisme, els catalans es decanten per l’arxiduc, en qui veuen el millor garant de les llibertats nacionals.El 1702 esclata la Guerra de Succesió, en què els Països Catalans i Aragó fan causa comuna contra l’amenaça borbònica.El 1703 a Viena i el 1705 a Dénia, al País Valencià, l’arxiduc és proclamat rei amb el nom de Carles III. El mateix any 1705, amb el popular Jordi de Hessen-Darmstadt al capdavant de les seves tropes, el rei-arxiduc entra triomfalment a Barcelona, i el 1706 les Corts Catalanes el reconeixen com a sobirà. A Madrid, on vol recollir la part castellana de la seva herència, hi troba en canvi un ambient hostil, perquè recelen que amb ell els catalans dominarien Castella.

         Carles III resideix a Barcelona fins que el 1711 la mort del seu germà gran, l’emperador romano-germànic, el fa pujar sobtadament al tron imperial de Viena.Això canvia de mig a mig la situació política a Europa: Anglaterra ja no té cap mena d’interès a sostenir les pretensions d’Àustria a Catalunya-Aragó i Castella. De Viena estant, Carles reclama encara que, si més no, li sigui reconeguda la sobirania sobre els regnes de la Corona Catalano-aragonesa i proposa, després, que es creï una república catalana sota la protecció d’Anglaterra. El govern anglès rebutja la idea, però al tractat d’Utrecht arrenca almenys de Felip de Borbó una amnistia general per als catalans, a condició que es rendeixin de seguida. L’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, que des del 1711 regia Catalunya, l’abandona pel juny del 1713, i amb ella se’n van les darreres esperances de recuperar l’ajut internacional contra el rei borbònic. La ciutat de Barcelona es disposa tanmateix a presentar-li l’última resistència.

         El País Valencià ja havia caigut en mans de Felip el 1707, amb la batalla d’Almansa del 25 d’abril. L’11 de setembre de 1714 capitula Barcelona, assetjada des de feia 14 mesos per l’exèrcit franco-espanyol, i pel juliol del 1715 es rendeixen Mallorca i Eivissa –només se salva de la dominació borbònica Menorca, ocupada el 1708 per un estol anglo-holandès i cedida a la corona anglesa pel tractat d’Utrecht.

         Els atzars de la història havien tornat a girar l’esquena als Països Catalans. El rei Felip no trigaria a fer bones totes les temences que havien mogut als catalans a combatre’l. En menys de deu anys, del 1707 al 1716, el centralisme borbònic desmantella la secular estructura constitucional dels territoris de la Corona Catalano-aragonesa. Amb els decrets de Nova Planta, les institucions pròpies són abolides i reemplaçades per les de Castella. Veritable ocupant, Felip de Borbó fa valer «el justo derecho de conquista», invocat ja en el primer decret assimilista que dicta el 1707 per al País Valencià, després de la batalla d’Almansa. «He juzgado por conveniente… –diu en la mateixa pragmàtica– reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo…» La repressió és arreu ben cruenta, i es manifesta també en l’àmbit cultural. Les cinc universitats del Principat són clausurades i substituïdes per una de nova a Cervera de Segarra, en recompensa de la «fidelitat» d’aquesta població a la causa borbònica. En les més diverses institucions –administració, tribunals, escoles i tot–, el nou règim cerca d’imposar-hi la llengua castellana. Com que la gent la desconeix, però, aquests intents castellanitzadors no fan sinó distanciar el poble de l’aparell estatal.

La revolució industrial i la Renaixença

Els Països Catalans ara han perdut la possibilitat de seguir els seus propis camins polítics. És qüestió doncs de dedicar-se a treballar i a fer diners.Reprenent la bona marxa econòmica de la segona meitat del segle XVII que havia truncat la Guerra de Successió, hi ha aviat un salt endavant en la producció agrícola –especialment en el sector vitivinícola– i en les manufactures tèxtils del cotó, la llana i la seda. També floreix el comerç, sobretot quan s’obté de Madrid la llibertat de practicar-lo directament amb les colònies americanes, primer, el 1756, per als vaixells i després, el 1778, per als ports. Gràcies en part al comerç cotoner amb Amèrica, al Principat es forja una burgesia moderna que no té equivalent a la resta de l’estat i que hi engega ja el procés de la revolució industrial.

         Alhora, en el terreny polític, hi ha diverses iniciatives encaminades a recuperar l’autogovern. Així, el 1760, els diputats de Barcelona, València, la Ciutat de Mallorca i Saragossa a les corts espanyoles convocades per Carles III demanen per escrit al monarca que restitueixi a l’antiga Corona de Catalunya-Aragó les llibertats perdudes. Aquest acte reivindicatiu porta certes millores en els nivells inferiors de l’administració pública.

        En la Guerra Gran de 1793-95 entre la monarquia espanyola i la flamant República Francesa, les hostilitats tenen per escenari la frontera intercatalana, amb una ofensiva inicial dels espanyols que els porta a ocupar el Vallespir i part del Rosselló i una contraofensiva dels francesos que els dóna el control de l’Empordà. El fet és que des del 1790 les comarques nord-catalanes formen amb l’occitana de la Fenolleda el departament dels Pirineus Orientals i que el nou règim no hi afluixarà pas la pressió desnacionalitzadora dels Borbons, ans al contrari la intensificarà. Al llarg del segle XIX, jacobins d’esquerra i de dreta i napoleons grans i petits sotmetran la Catalunya Nord a una implacable francesització, molt més efectiva que no l’espanyolització a la resta dels Països Catalans.

         Durant la Guerra del Francès de 1808-14, el Principat de Catalunya pertany directament a França del 1810 al 1814 (s’acaba, doncs, després de 96 anys, el primer període de dominació espanyola), mentre que el País Valencià resta amb Espanya sota el rei Josep I, germà de Napoleó, i les Balears no deixen de ser súbdites de Ferran VII, perquè l’armada anglesa hi impedeix la invasió napoleònica.

         El 1802 Menorca havia passat també a la sobirania espanyola, després d’haver romàs durant gairebé un segle –amb algunes interrupcions– dins l’Imperi Britànic, on havia pogut preservar la seva llengua i la seva identitat –i prosperar econòmicament– amb molts menys obstacles que la resta dels Països Catalans.

        El segle XIX es caracteritza a grans trets per la feblesa de l’estat espanyol, que viu continus vaivens polítics i que ha de suportar en total 33 anys la desvinculació de Madrid d’una part o altra dels seus territoris peninsulars. Historiadors estrangers han posat en relleu que, en el cas d’Espanya, el procés de formació de l’estat modern fracassa i no arriba ni de bon tros a vertebrar una nació coincident amb el marc de les fronteres estatals.La burgesia del Principat defensa amb vehemència els seus interessos, ben divergents dels de l’oligarquia madrilenya i el feudalisme agrari castellà i andalús. A partir dels anys 40, amb el progrés econòmic, reneix la consciència nacional catalana: primer només en els àmbits de la llengua i la literatura, comença tot un moviment d’autoafirmació –l’anomenada Renaixença– que evoca amb orgull el passat medieval independent dels Països Catalans.

        No trigaran gaire a arribar les reivindicacions polítiques. El 1869 representants de les forces progressistes del Principat, el País Valencià i les Balears –i també d’Aragó– signen el pacte de Tortosa, amb l’objectiu de recompondre la confederació catalano-aragonesa dins un estat espanyol republicà i federal. El 1873, després de l’abdicació del rei Amadeu de Savoia, s’estableix la Primera República Espanyola, que s’estrena amb dos presidents catalans.El segon, Francesc Pi i Margall, és un destacat teòric del federalisme. El mateix any 1873 Baldomer Lostau, un activista de l’Associació Internacional de Treballadors, intenta proclamar a Barcelona l’Estat Català –amb la significativa adhesió dels republicans balears. Però el 1874 un cop militar restaura la monarquia i posa fi a tots aquests intents de recuperació nacional catalana.

        És remarcable l’alt grau d’interrelació entre les revoltes populars urbanes de caire cada vegada més federalista que, en les quatre dècades anteriors, havien sovintejat al Principat i al País Valencià. A l’extrem polític oposat, ambdues regions dels Països Catalans havien compartit també des del 1833 –l’any del decret de provincialització– el tradicionalisme insurgent de les tres guerres carlines, un fenomen rural en què es manifestava així mateix la resistència de la població a desnacionalitzar-se.D’altra banda, l’esperit anticentralista explica encara que, tant al Principat com al País Valencià, els obrers optin per la via llibertària –i no per la socialista– quan, pels volts del 1870, es llancen decididament a la lluita de classes.

         Només el Principat, però, té una estructura social prou articulada perquè a les acaballes del segle –després dels anys de «la febre d’or»– hi qualli com a corol•lari de la Renaixença el catalanisme polític, un moviment patriòtic interclassista que s’escampa de pressa entre les capes mitjanes –l’apoliticisme àcrata i també, més tard, el lerrouxisme n’aparten durant llarg temps el gros del proletariat– i que anirà evolucionant del regionalisme al nacionalisme. El 1885, arran de l’intent d’espanyolitzar el dret civil –l’única institució que s’havia salvat el 1714–, representants de la intel•lectualitat i les forces vives del país presenten al rei Alfons XII el famós Memorial de Greuges, redactat per Valentí Almirall, el capdavanter dels corrents liberals. L’any següent el mateix Almirall formula en el llibre Lo catalanisme la primera exposició sistemàtica d’una política catalana no subordinada a Madrid. El 1892 la segona assemblea de la Unió Catalanista aprova a Manresa el document titulat Bases per a la Constitució Regional Catalana –ja el 1883 hi havia hagut un Projecte de Constitució per a l’Estat Català. Al tombant de segle entren en escena dos grans símbols nacionals: l’himne, Els segadors, provinent d’una cançó popular inspirada en la revolta del 1640, i la diada de l’Onze de Setembre, en record de la violenta annexió de Catalunya a Espanya en aquesta data històrica de l’any 1714.

La Mancomunitat i la Generalitat de Catalunya:

la represa institucional

El segle XX s’estrena amb la creació del primer partit polític catalanista i amb el primer triomf electoral: el 1901 la Lliga Regionalista, acabada de fundar, guanya les eleccions legislatives a Barcelona. Amb una important participació de la burgesia industrial –desenganyada dels partits dinàstics espanyols després del desastre colonial del 1898–, la Lliga hegemonitzarà el catalanisme per espai de dues dècades. El 1907 la Solidaritat Catalana copa 41 dels 44 escons que tenia Catalunya al Congrés espanyol – es tracta d’una coalició que incloïa també amplis sectors republicans i federals; només en restaven fora els lerrouxistes i els partits alfonsins. Ja abans d’aquest èxit esclatant, els republicans de Mallorca havien donat suport en bloc al pacte solidari del Principat, i al País Valencià s’intenta fins i tot d’imitar-lo el mateix any 1907 amb la Primera Assemblea Regionalista Valenciana. Mallorca, però, és un feu d’Antoni Maura –el líder conservador espanyol– i el valencianisme és sabotejat no tan sols pels monàrquics, sinó també pels republicans de Blasco Ibáñez –l’equivalent valencià de Lerroux.

         El 1909 l’oposició popular a la tramesa de soldats a la guerra colonialista del Marroc desemboca en revoltes a Alcoi i a Barcelona, que viu la Setmana Tràgica.

         El 1914 el catalanisme aconsegueix la primera conquesta institucional: la unió de les quatre diputacions provincials del Principat en la Mancomunitat de Catalunya. Sota la presidència del líder de la Lliga, Enric Prat de la Riba, que el 1906 havia publicat La nacionalitat catalana, la Mancomunitat es llança a dotar el país d’una infrastructura moderna, especialment en el terreny cultural i pedagògic.Tot i no rebre de l’estat ni transferències ni recursos, aquesta institució de caràcter merament administratiu –amb la seva assemblea de diputats provincials– té un paper polític rellevant i prefigura el que pot ser un veritable autogovern.El 1919, mort ja Prat de la Riba, el 97 per cent dels ajuntaments es pronuncien a favor de l’autonomia catalana en una consulta organitzada per la Mancomunitat, que elabora tot seguit un projecte d’estatut d’autonomia i el presenta al govern espanyol. El desenllaç de la Primera Guerra Mundial, amb la independència d’un gran nombre de nacions europees oprimides –finesos, bàltics, polonesos, txecs, eslovacs, hongaresos…– i la doctrina Wilson sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles, fa concebre esperances també a Catalunya. El govern espanyol, però, es nega a fer concessions, i al Congrés el nou home fort de la Lliga, Francesc Cambó, s’ha de sentir dir que és impossible de ser alhora «el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya», que ha de triar. Una fracció del catalanisme es radicalitza i cerca d’entroncar-se amb els sectors republicans i revolucionaris. Francesc Macià, l’antic tinent coronel que havia deixat l’exèrcit per ser candidat solidari el 1907, funda el mateix 1919 –l’any de la vaga de La Canadenca, que porta la jornada laboral de vuit hores– la primera organització independentista, que el 1922 donarà lloc a Estat Català.

         Fins l’any 1923, la trajectòria ascendent del catalanisme troba cada vegada més ressò al País Valencià i a les Illes. Hi apareixen organitzacions polítiques d’una certa influència social emparentades amb la Lliga –el 1917, el Centre Regionalista de Mallorca i, el 1918, la Unió Valencianista–, i els corrents d’esquerra i radicals donen lloc als primers grups de caràcter independentista entre els llauradors i els obrers valencians. El 1923 es funda l’Associació per la Cultura de Mallorca, una entitat d’entesa suprapartidista que fins al 1936 promourà activitats de tota mena a favor de la llengua catalana i la identitat nacional.Mentrestant, a la Catalunya del Nord, el catalanisme s’hi redueix encara a un fenomen de petits cercles literaris. Amb tot, durant la Primera Guerra Mundial, els soldats d’aquestes comarques i els voluntaris aliadòfils sud-catalans s’entenen de meravella en la llengua comuna. També parla català el mariscal Joffre, l’heroi «nacional» francès nascut a Ribesaltes, que el 1920 presideix els Jocs Florals de Barcelona.

         El llarg període de redreçament s’interromp el 1923 amb la Dictadura del general Primo de Rivera, que combat a fons el catalanisme i suprimeix el 1925 la Mancomunitat. El 1926 s’esdevenen els fets de Prats de Molló: des d’aquesta vila del Vallespir, l’exiliat Francesc Macià intenta d’entrar a la Garrotxa amb els escamots d’Estat Català, però la policia francesa deté els expedicionaris abans de passar la frontera. Amb el cèlebre judici de París iels viatges que fa després per Europa i l’Amèrica Llatina, Macià internacionalitza la causa catalana i en passa a ser el líder carismàtic. Quan s’acaba la Dictadura, Macià funda Esquerra Republicana de Catalunya i, al cap d’un mes, el nou partit –votat també pels obrers anarco-sindicalistes– triomfa clamorosament a Barcelona i a tota la Catalunya urbana en les decisives eleccions municipals del 1931.

        Dos dies després dels comicis, el 14 d’abril de 1931, Macià proclama a Barcelona la República Catalana, set hores abans que a Madrid es proclami la Segona República Espanyola. Des del balcó del Palau de la Generalitat, el vell lluitador s’adreça a la multitud congregada a la plaça de Sant Jaume: «Catalans! En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col•laboració en la creació d’una Confederació de Pobles Ibèrics… En aquest moment, fem arribar la nostra veu a tots els estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional.» El dia 17 vénen tres ministres del govern provisional de Madrid –dos d’ells són catalans– i li demanen que renunciï a l’estat sobirà. A canvi li ofereixen un òrgan de poder regional amb el nom històric de Generalitat de Catalunya i la votació d’un estatut d’autonomia en les corts constituents espanyoles. Sabent-se indefens davant una possible intervenció de l’exèrcit, Macià acaba acceptant l’oferta. La República Catalana ha durat només tres dies.

         El 9 de setembre de 1932 el parlament espanyol atorga l’Estatut de Catalunya, ben modest comparat amb el projecte que el poble català havia plebiscitat el 2 d’agost de 1931 amb un 75% de participació electoral i un 99% de vots afirmatius. La retallada de les corts espanyoles afecta qüestions de principis tan bàsiques com la font de la sobirania –que en el text definitiu no és ja el poble català, sinó l’estat espanyol–, la llengua –que d’oficial passa a cooficial– i la possibilitat d’una reunificació dels Països Catalans –la constitució espanyola de desembre del 1931 havia previngut ja aquest «perill» amb un article que prohibida la federació de regions autònomes. També hi ha restriccions molt importants en matèria de finances i d’educació. L’obligat compromís permet tanmateix d’esperançar una coexistència menys conflictiva a la Península Ibèrica. En les eleccions del 20 de novembre de 1932 per a formar el Parlament de Catalunya, el partit de Macià aconsegueix la majoria absoluta a les quatre circumscripcions.La vida cívica experimenta un gran auge.Tot i que l’estat manté les competències d’ensenyament, la Generalitat promou la renovació pedagògica i la catalanització. La llengua catalana pren un increment espectacular tant en l’edició de llibres i publicacions periòdiques –el 1933 sortien en català 25 diaris– com en la radiodifusió, el nou mitjà de comunicació de masses. Dotada de competències exclusives en administració local i règim administratiu intern, la Generalitat encarrega ja el 1931 els treballs preparatoris per a la nova divisió territorial de Catalunya, que culminaran a l’agost del 36 en la substitució de les províncies per 9 regions o vegueries i 38 comarques.

         Els esperançadors inicis de l’autonomia catalana s’ennuvolen quan les dretes guanyen les eleccions espanyoles pel novembre del 1933. En el moment de màxim impacte de la gran depressió econòmica mundial i en plena escalada dels feixismes europeus, la Segona República Espanyola enceta així el Bienni Negre. Al cap d’un mes, per Nadal, mor a l’edat de 74 anys el president Macià; li succeeix el seu íntim col•laborador Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934, després d’un canvi de govern a Madrid que sembla confirmar l’evolució cap a un règim totalitari i destructor de l’autonomia, Companys s’insurgeix contra el govern central i proclama «l’Estat Català de la República Federal Espanyola».Al cap de deu hores, l’exèrcit té ja totalment controlada la revolta i fa presoners el president i els consellers del govern català. Catalunya és posada sota l’estat d’excepció i Companys és reclòs al penal andalús d’El Puerto de Santa María, fins que pel febrer del 1936 la victòria electoral del Front d’Esquerres el torna a la presidència de la Generalitat.

         Des del mateix 1931, nombroses forces socials i polítiques del País Valencià i les Balears hi preparen uns estatuts d’autonomia frustrats, primer, pel Bienni Negre i, després, per l’alçament franquista. A les Illes, el projecte arrenca de l’Associació per la Cultura de Mallorca i no convenç els menorquins, que es decanten per una autonomia privativa o per afegir-se a la del Principat. L’any 36, en les eleccions del febrer, Esquerra Valenciana col•loca a les corts espanyoles un diputat, que s’integra en el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya.Pel maig-juny, els polítics i intel•lectuals més conspicus del Principat i les Illes bescanvien missatges públics per intensificar les relacions entre els dos països catalans, crida que es tradueix tot seguit en la creació d’una Secretaria de la Comunitat Cultural Catalano-Balear.

La guerra 1936-39 i els Països Catalans sota la dictadura franquista

El 18 juliol de 1936, l’endemà de la rebel•lió de les tropes espanyoles al Marroc, comença la Guerra d’Espanya. Als Països Catalans, els insurrectes només s’imposen a les Balears, i encara amb l’excepció de Menorca, que es mantindrà republicana fins a les acaballes de la guerra. A l’agost del mateix 36, milícies procedents de Barcelona i València recuperen Eivissa i Formentera i desembarquen també a Mallorca, però l’operació fracassa, en part per la manca d’entesa entre el govern central i la Generalitat de Catalunya, que eixampla ara de fet la seva autonomia. Pel juny del 38, immediatament abans de la decisiva batalla de l’Ebre, les forces rebels ocupen Castelló de la Plana i trenquen així l’eix mediterrani. Amb l’ajut de Hitler i Mussolini, el general Franco i les dretes totalitàries espanyoles guanyen finalment la guerra, al preu de més d’un milió de morts. El 26 de gener del 39 cau Barcelona, i el 30 de març València. Dos dies després, el Caudillo anuncia que la guerra s’ha acabat. En l’acarnissada repressió dels vençuts, Franco té dues dèries: els «rojos» i els «separatistes». El nou règim aboleix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –amb un decret dictat ja l’abril del 38 a Burgos– i emprèn tant al Principat com al País Valencià i a les Illes, en tots el fronts, una sistemàtica política desnacionalitzadora, un veritable intent d’etnocidi.En el capítol anterior, hem fet ja referència a la persecució de la llengua catalana sota el règim franquista.

         Juntament amb mig milió de demòcrates –dels quals gairebé la meitat són dels Països Catalans–, el govern de la Generalitat s’exilia pel febrer de 1939, però pel setembre de l’any següent el govern Pétain agafa a França el president Companys i el lliura a Franco. El 15 d’octubre de 1940, després d’un consell de guerra sumaríssim, Companys és afusellat a Barcelona, al castell de Montjuïc. La tràgica mort del president màrtir és el símbol de la decapitació de la comunitat nacional catalana, que es queda sense quadres polítics, sindicals i intel•lectuals.

        Als exiliats, els esperaven els camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià, el Barcarès… i, des del 3 de setembre de 1939, la Segona Guerra Mundial, que, com la Primera, torna a afectar directament la Catalunya del Nord. Nombrosos republicans del sud participen també com a voluntaris en les accions bèl•liques i, després de la derrota francesa –amb la Catalunya del Nord sota el règim titella de Vichy–, tenen un paper destacat en la resistència contra l’ocupació nazi.Catalans del sud i del nord coneixeran els horrors dels camps d’extermini. Nostra Terra, una entitat patriòtica nord-catalana creada el 1936, s’estima més de dissoldre’s abans que col•laborar amb el nazisme. El 1945, la victòria dels aliats no comporta la fi del règim feixista espanyol, i milers de sud-catalans –entre ells Pompeu Fabra i Pau Casals– romanen per sempre més a les comarques nord-catalanes, on seran un bon reforç contra la francesització.

        Al sud de la serra de l’Albera, la dictadura de Franco s’havia de perpetuar encara tres dècades. En conjunt, els 36-37 anys d’opressió franquista –39 a Mallorca i Eivissa– són l’època més sinistra que els ha tocat de viure als Països Catalans en tot un mil•lenni d’història. Tanmateix la dictadura es veurà obligada a refrenar el terror antidemocràtic –i anticatalanista– després de la desfeta mundial del feixisme. Amb la Guerra Freda, l’estat espanyol es converteix en un aliat de Washington, trenca l’isolament internacional –el 1955 l’admeten a l’ONU– i es liberalitza en el terreny econòmic. Dels intents inicials de traslladar la producció de riquesa a altres zones de la Península, es passa a tolerar el desenvolupament material dels Països Catalans i a apuntalar amb els recursos que se’n treuen la viabilitat del sistema. Tot i els greus dèficits en infrastructura i equipaments públics, la industrialització es referma al Principat i pren volada al País Valencià. Hi ha, a més, el boom turístic general, amb Mallorca i Eivissa al capdavant, i arreu, però sobretot a Barcelona i rodalies, la vinguda de treballadors immigrats en un volum sense precedents.

         La Catalunya del Nord coneix igualment el turisme de masses, però és terra d’emigració. Mentre el jovent se n’ha d’anar en cerca de feina, hi arriben cada vegada més jubilats francesos i, amb la independència d’Algèria, un munt de «pieds noirs» –nombrosos també a la regió d’Alacant.

         Després del fracàs dels maquis als Pirineus i a la serra d’Espadà, cap a la meitat dels anys 50 es remodelen les activitats polítiques de resistència i agafa nova empenta la lluita per la supervivència nacional i la democràcia. Pas a pas, es van conquerint alhora espais de llibertat culturals i lingüístics, i des del principi dels anys 60 emergeix amb força la idea dels Països Catalans, primer en el pla intel•lectual i després també en el polític. En una dècada plena de fites significatives, valguin ací per la resta l’engegada el 1961 de la Nova Cançó, la publicació el 1962 del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians i el 1969 del primer volum de la Gran enciclopèdia catalana, i la naixença el mateix 69 de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada (Conflent). Els primers 70 són ja els anys de les plataformes unitàries impulsores d’àmplies mobilitzacions que desborden la clandestinitat i la repressió policíaca. Des del 1971, l’Assemblea de Catalunya popularitza tres punts de ruptura democràtica: llibertat política i sindical, amnistia dels presos polítics i restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 32 «com a via per arribar a l’exercici ple del dret d’autodeterminació». Pel novembre del 1975, quan no feia ni dos mesos de les cinc darreres execucions del règim, mor per fi l’octogenari dictador.

 

La reforma democràtica de l’estat espanyol: les noves autonomies

La mort del dictador Franco, a qui succeí el rei Joan Carles, dóna lloc aviat a la transició cap a la llargament anhelada democràcia.Aprofitant els tímids senyals d’obertura, el 23 d’abril de 1976 es torna a publicar un diari en català, l’«Avui». Pel novembre del mateix any, poc abans del referèndum que ratificarà la llei de reforma política, un decret reial reconeix oficialment l’Institut d’Estudis Catalans i el confirma com a suprema institució acadèmica de totes les terres de llengua catalana. El Congrés de Cultura Catalana – convocat ja pel gener del 1975– aplega el 1976/77 en múltiples àmbits de treball, sessions i actes públics la intel•lectualitat i una part representativa del poble dels Països Catalans per fer l’inventari de l’estat de la nació i plantejar un conjunt de propostes de redreçament a curt i mitjà terme. Aquesta magna assemblea permanent i itinerant, un pont de tres anys entre l’agonia de la dictadura i un postfranquisme prenyat d’esperances, posa de manifest –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó– la ràpida presa de consciència d’una comunitat nacional que ha d’afrontar el futur com un tot si vol comptar en el concert de les cultures europees i aportar al món el seu patrimoni específic, sense disfressar-lo d’espanyol o francès. Pel juny del 1977, en les primeres eleccions lliures a l’estat espanyol des de feia 40 anys, els diversos partits democràtics que hi concorren als Països Catalans –des de la dreta liberal fins a l’extrema esquerra– demanen el vot comprometent-se a portar estatuts d’autonomia més o menys ambiciosos. Al Principat, els 47 diputats i 16 senadors elegits constitueixen l’Assemblea de Parlamentaris, que negocia amb el govern central el restabliment de la Generalitat.

         L’11 de setembre de 1977 té lloc a Barcelona la manifestació més multitudinària que s’hagi vist mai a la Península Ibèrica: un milió i mig de catalans surten al carrer en la diada nacional per reclamar el retorn de les institucions històriques. Un mes després, el president Tarradellas –successor dels presidents Companys i Irla– pot tornar de l’exili al capdavant d’una Generalitat provisional. El món descobreix amb sorpresa que, rere la imatge d’una Espanya monolítica de flamenc i toros exportada pel franquisme, hi ha la realitat etno-cultural d’un estat compost de diferents nacions.Pel juny-juliol del 1978, les Setmanes Catalanes a Berlín presenten a l’opinió pública europea una àmplia mostra de la cultura dels Països Catalans.

         La Constitució Espanyola del desembre de 1978, aprovada per referèndum, fixa les regles del joc per a la descentralització de l’estat. Totes les «nacionalitats» i «regions» poden accedir a l’autonomia, per camins diversos i entrebancosos que porten tots a les corts de Madrid. Segons unadisposició transitòria, el Principat té dret automàticament a aconseguir per la via «ràpida» de l’article 151 un estatut d’autonomia amb el màxim possible de competències, perquè ja havia tingut el del 32. Això no obstant, el projecte elaborat per una comissió designada per l’Assemblea de Parlamentaris torna a quedar sensiblement retallat en les inevitables negociacions amb el poder central. El nou Estatut d’Autonomia de Catalunya entra en vigor el 18 desembre de 1979, després del referèndum del 25 d’octubre en què el 88% de vots afirmatius contrasta amb el 40% d’abstenció –les rebaixes de la política de consens han generat ja un clima de desencís. Aquesta vegada el seguiran, el 10 de juliol de 1982, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i, l’1 de març de 1983, l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Entremig, el 1981, hi ha hagut l’intent de cop militar del 23-F i la LOAPA, la llei inconstitucional amb què els principals partits espanyols volien homogeneïtzar i recentralitzar el desenvolupament autonòmic. Tant l’estatut valencià com l’illenc acaben arribant per la via «lenta» de l’article 143, que fixa un termini de 5 anys per a la possibilitat d’ampliar les minses competències inicials –encara avui, les Balears i unes altres nou comunitats autònomes negocien conjuntament un paquet de 32 competències. Per satisfer els sectors anticatalanistes anomenats «blaveros», l’Estatut valencià posa el blau en la senyera i cooficialitza la llengua dels Països Catalans sense donar-li prioritat i anomenant-la simplement «valencià». El de les Illes, en canvi, estableix com el del Principat que la «llengua catalana» és la «pròpia» del territori i expressa la voluntat que en matèria lingüística i cultural hi hagi col•laboració entre les institucions de totes les terres que la comparteixen.

         Sigui com sigui, el Principat i el País Valencià tornen a tenir les seves Generalitats i les Illes Balears s’han dotat de tres Consells Insulars –el de Mallorca, el de Menorca i el d’Eivissa i Formentera– i un Consell General Interinsular. En les eleccions quadriennals als respectius parlaments, a Catalunya hi ha prevalgut del 1980 al 1995 el nacionalisme moderat –amb un líder, el president Pujol, que patí presó 30 mesos sota la dictadura de Franco per les seves conviccions democràtiques– i el 1992 hi ha ascendit a tercera força l’independentisme d’esquerra, descendit al quart lloc el 1995, tot i el guany de diputats. En canvi, els partits d’obediència espanyola s’han imposat al País Valencià –els socialistes primer i el 1995 els conservadors– i a les Illes els conservadors, si bé al parlament balear hi ha hagut sempre nacionalistes de centre i d’esquerra.

         Les comarques –o mitges comarques– catalanes incloses en les províncies d’Osca, Saragossa i Terol no reben cap tractament diferencial en l’estatut d’autonomia aragonès d’agost del 1982, que només conté aquesta vaga declaració de bones intencions en matèria de llengua: «Las distintas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección, como elementos integrantes de su patrimonio cultural e histórico.» Gràcies a la Declaració de Mequinensa del 1984, signada per 17 alcaldes dels principals municipis de la zona, des de l’any 85 hi ha escoles públiques que ensenyen el català com a assignatura optativa. El justícia d’Aragó ha reclamat el 1993 que, a més del castellà, la comunitat autònoma reconegui també com a llengües oficials tant el català com la fabla, amenaçada d’extinció. Una bona part de la Franja de Ponent ha pertangut a les diòcesis d’Urgell, Lleida i Tortosa, però darrerament els bisbes aragonesos han mogut cel i terra per adaptar les fronteres eclesiàstiques a les polítiques i ho han aconseguit finalment, sense tenir en compte per res l’ètnia catalana o no de les parròquies afectades.

         Recapitulant, la situació actual dels Països Catalans dins el Regne d’Espanya –tant des del punt de vista dels qui la viuen com per a l’observador amb una perspectiva internacional– presenta encara els estigmes del centralisme, bé que en una versió assuaujada. Com que no hi ha hagut ruptura amb el passat, sinó reforma, la «indissoluble unitat» d’un territori estatal conglomerat per la força de les armes continua essent un valor absolut en la Constitució Espanyola del 1978, per damunt dels drets dels pobles. (Val a dir que, d’aquest mal, en pateixen la majoria dels estats.) La llei fonamental del nou règim monàrquic, ben ambigua en força aspectes, és tan taxativa com la republicana en un punt: «En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes.» I el mateix article 145 els coarta fins i tot la llibertat d’establir acords les unes amb les altres. De fet, l’estat de les autonomies ha posat més fronteres que portes entre els països catalans i, en conseqüència, més aviat ha fet recular el procés de retrobament iniciat als anys 60.

         D’altra banda, els estatuts no mereixerien pas dir-se «d’autonomia» si enteníem el mot en l’estricte sentit etimològic.De capacitat legislativa, no n’hi ha gaire, ni al Parlament de Barcelona ni, encara menys, als de València i la Ciutat de Mallorca. El que s’ha aconseguit, bàsicament, és un poder administratiu inferior al dels länder alemanys i austríacs, teòric model del nou estat espanyol. La democràcia espanyola no ha portat ni tan sols un sistema federal, que al fons seria insuficient per a un estat on –a diferència d’Alemanya i Àustria– hi ha diverses llengües, cultures i nacions.

         Els anys 80 han deixat clar que l’actual sistema de convivència dins el Regne d’Espanya dóna peu a conflictes que van més enllà dels suscitats en democràcies que tenen solucionats els problemes nacionalitaris.El nivell d’autogovern assolit fins ara no satisfà les aspiracions del Principat, ni realment les del País Valencià i de les Illes. De totes les formes d’opressió, homsent com a particularment injusta l’econòmica. Els Països Catalans aporten a Espanya una tercera part del producte interior brut i dels ingressos tributaris de tot l’estat, i aquest alt rendiment s’hi dóna tot i que, de l’esforç fiscal, en recuperen poc més de la meitat en forma d’inversions d’infrastructura i serveis públics.La resta dels impostos catalans, valencians i balears els gasta l’Espanya espanyola.És obvi que, en certs aspectes, el govern central funciona encara amb esquemes mentals dels temps de Franco. Enquestes d’opinió dignes de crèdit revelen que més de la meitat dels habitants del Principat estan –al menys en el moment teòric de la enquesta– per la sobirania de Catalunya, seguint una via gradual i pacífica que els doni un lloc propi com a membres de ple dret en la casa comuna europea. En tot cas els catalans són els primers a participar en les institucions europees quan es tracta de treballar per una Europa dels pobles i les regions que deixi enrere la dels estats.

         Dins l’Europa comunitària encara massa estatalista els efectes encara incerts del tractat de Maastricht i l’Acta Única han servit ja, si més no, per a multiplicar les interrelacions econòmiques, socials i polítiques entre la Catalunya del Nord i la del Sud. Els municipis de l’Alta i la Baixa Cerdanya i els del cap de Sant Vicenç i el cap de Creus volen mancomunar-se, 26 alcaldes d’un costat i l’altre de la serra de l’Albera s’han aplegat en l’associació Albera Viva, l’ajuntament de Perpinyà ha obert un consolat a Barcelona, els sud-catalans es compren cases o instal•len empreses dellà la difuminada ratlla fronterera. La catalanitat és ara un valor en alça entre la classe política del departament dels Pirineus Orientals, que des de fa tres dècades forma part a tall de cua de la regió de Montpeller, el Llenguadoc-Rosselló. (Diguem, de passada, que les regions franceses són encara més artificials que els departaments i menys poderoses que les comunitats autònomes: el pressupost del Llenguadoc-Rosselló és seixanta vegades més reduït que el del Principat.) Perpinyà s’estima més de ser el centre de tota una euroregió, segons la carta que hi signaren a l’octubre de 1991 els representants de Catalunya, el Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. La Catalunya del Nord, en definitiva, si fos capaç de trencar els lligams alienadors amb el llunyà París i refer els llaços amb la propera Barcelona –el seu genuí cap i casal–, podria deixar de ser un racó de l’Hexàgon i convertir-se en la punta de llança europea dels Països Catalans.

         Entremig dels macroestats de França i Espanya, acaba de sorgir als Pirineus catalans el microestat d’Andorra. Aquest condomini del bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República Francesa –producte d’una història que comença a mitjan segle IX amb el comtat d’Urgell– té des del 4 de maig de 1993 una constitució democràtica, aprovada en referèndum el 14 de març pel 76% dels electors i ratificada després pel Consell General de les Valls i els dos coprínceps. Andorra no és ja doncs una senyoria feudal, sinó un estat de dret que pot establir tractats internacionals amb altres estats, obrir i acollir ambaixades… Fent ús de la seva sobirania, el 27 de juliol de 1993 Andorra s’ha convertit en el 184è estat de l’ONU, i davant l’assemblea general del més alt organisme del món el cap de l’executiu andorrà, Òscar Ribas, ha respost als parlaments de benvinguda expressant-se en l’única llengua oficial del nou estat: «És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, que es parla des de Fraga, a l’Aragó, fins a Maó, a l’illa balear de Menorca, i des de Salses, al Rosselló francès, fins a Guardamar, a les terres meridionals del País Valencià; és en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant aquesta assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.»